La troica insaciable

Mirada amb perspectiva, la troica, és a dir el tercet compost per la Comissió Europea, l'FMI i el Banc Central Europeu, ha esdevingut per a la majoria de ciutadans un tribunal voraç que no ha parat de reclamar doloroses reformes i reduccions de despesa pública des que, a mitjan juliol del 2012, l'eurogrup va decidir salvar el precari sistema financer espanyol. El govern de Mariano Rajoy no va aconseguir que la seva paraula tabú, rescat, no aparegués de manera reiterada en els mitjans de comunicació per més que s'hi va escarrassar per evitar les connotacions de debilitat institucional que implicava.

Es tractava d'injectar fins a 100.000 milions d'euros, començant per 30.000 milions trinco-trinco, a retornar en 15 anys i a un interès baix. Els diners comptaven com a deute públic (injectats via FROB) i tenien repercussions en el dèficit. Segons les condicions d'aquest rescat light, especificades en el memoràndum d'entesa (MOU), els primers a passar per l'adreçador han estat, òbviament, els bancs i caixes: tancament d'oficines, creació d'un banc dolent que recollís els actius immobiliaris tòxics, desvirtuació del poder de les caixes sobre els bancs que en depenien i màxima transparència.

I, també, pèrdua de sobirania. Va ser el primer cop que va rebre el govern de Rajoy, que va veure com el seu propi ministeri havia de cedir la potestat sobre les llicències bancàries a un Banc d'Espanya que, censurat per la seva independència, que havia desencadenat la desfeta financera, quedava sotmès a la tutela fèrria del BCE. Finalment, dels 100.000 milions de bufet lliure se'n van fer servir 41.000, tot i que el càlcul oficial diu que els ajuts d'ací i d'allà a la banca sumen més de 61.000 milions.

Però, al marge de les exigències i del detalladíssim full de ruta de reorganització del sistema bancari, la troica va posar una especial mirada sobre les xifres macroeconòmiques i va aplicar a l'Estat espanyol la mateixa fórmula “correctiva” que en la resta de peces de l'Europa rescatada. Paral·lelament al sentiment d'indignació general per l'abocament de tants diners al sector considerat culpable de l'esclat de la crisi, els ciutadans també han vist com les exigències de la troica han comportat efectes negatius en la seva quotidianitat.

Per començar, Rajoy es va haver d'empassar uns quants gripaus en admetre que havia d'apujar impostos quan el seu programa electoral prometia rebaixar-los. La consolidació fiscal manava, calia quadrar els comptes, però també restaurar el crèdit i aprimar l'Estat, allò que en neollengua s'anomena racionalització. Hi ha hagut pujades impositives substancioses, començant pel pas de l'IVA del 18% al 21% en el cas del tipus màxim i els canvis de categoria, cap a la més cara, de molts productes i serveis que tributaven al reduït i al superreduït. Alhora, també s'ha suprimit la deducció de l'IRPF per a adquisició del primer habitatge, últim vestigi dels avantatges a la compra immobiliària, i hi ha hagut la introducció i l'enduriment d'alguns altres tributs.

Tot això, mentre Rajoy ja ha anunciat, prèvia presentació de l'anomenat informe Lagares d'experts tributaris, una nova reforma fiscal que en la teoria simplificarà el sistema tributari, però que en la pràctica tothom tem que representi més pressió fiscal, començant per canvis refinats en els tributs indirectes com ara l'IVA.

Més d'acord amb els postulats del partit que governa l'Estat, el mercat de treball s'ha sotmès a una reforma a la qual costa demostrar que serveix per generar ocupació; les pensions tenen un sistema de revaloració que retalla definitivament la capacitat de recuperar poder adquisitiu dels jubilats i, al costat de les retallades en els pressupostos (que, per esmentar un parell de clatellades, han escurçat els sous dels funcionaris i han convertit en retòrica buida els drets reconeguts a la llei de la dependència), també s'han abordat qüestions aparentment secundàries –no pas en costos– com ara el dèficit de tarifa elèctrica.

Tot plegat, accions que Rajoy ha anat retocant i que encara va impulsant com un work-in-progress en què el que es fa sembla que mai no acabi de satisfer els qui van deixar anar els diners.