Els plans de crèdit posen al límit els comptes dels parcs científics
El de la UdG ja l'ha presentat i el de la UdL està pendent de renegociar amb el Ministeri d'Hisenda
Semblava la ganga del segle: un pla de crèdits a tornar a 15 anys, amb tres anys de carència i un interès al 0% perquè les universitats públiques poguessin desenvolupar els seus parcs científics i tecnològics. El pla de crèdits, coneguts com “parquetazos” es va posar en marxa el 2000 però la major part dels 2.300 milions d'euros que van sortir del Ministeri de Ciència i Tecnologia cap als parcs es van sol·licitar entre el 2005 i el 2010.
També va ser en aquest període quan es van generar la major part dels més de 300 milions d'euros de deute que els parcs de les universitats catalanes van acumular amb els “parquetazos”, i que van començar a causar problemes a mesura que passaven els anys de carència i els parcs es trobaven amb la crua realitat d'haver de tornar aquells préstecs. I tot això, amb l'agreujant que just quan tocava començar a pagar, de cop va venir la crisi econòmica i l'objectiu de reduir el dèficit es va apoderar del Ministeri d'Hisenda.
En aquest brusc despertar, algun dels parcs producte d'aquella suposada bicoca de préstecs ha hagut de baixar la persiana, com és el cas del de la Universitat d'Alcalá de Henares, liquidat per la impossibilitat de tornar el deute.
A Catalunya la situació és diferent perquè no totes les universitats van fer el mateix ús dels préstecs del ministeri, i si bé a la majoria dels centres els ha costat algun maldecap, on se'ls ha entravessat més la situació ha estat a la Universitat de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat de Girona.
En el cas de la UdG, tot just al 8 de gener passat oficialitzava la presentació de concurs de creditors després que va vèncer el termini de quatre mesos que s'havia fixat per assolir un acord amb Hisenda per reestructurar el deute. En uns quinze dies el parc Científic de Girona preveu que l'únic jutjat mercantil de la província l'admeti a tràmit i en designi un administrador.
El deute que acumula de 28 milions d'euros amb el govern ha estat un maldecap des de l'inici i com reconeix la gerent del parc, Anna Albar, “no s'ha arribat a pagar cap quota dels préstecs”. Els dos primers exercicis durant els quals havien de fer front als pagaments, el 2009 i el 2010, es van resoldre amb l'embargament d'edificis i d'actius pel Ministeri, però des d'aleshores, i ja han passat més de quatre anys, res de res.
Tot i així, Albar es mostra optimista: “seguim en converses amb el govern i ens consta que hi ha voluntat de part seva d'arribar a un acord”. La possibilitat de liquidar el parc no es preveu. “Si no fos per aquest deute, el parc és viable”.
Ajornaments.
I, de fet, en tot cas, Clotet confia a salvar el concurs si aconsegueix negociar un ajornament dels terminis de pagament amb el ministeri, una possibilitat que el mateix govern espanyol va aprovar al 31 de desembre passat per ampliar aquests terminis d'amortització a 20 anys. “Estem ultimant la presentació d'un expedient per acollir-nos a aquesta possibilitat i esperem que ens l'aprovin”, explica el gerent. El parc de Lleida acumula un deute de 39 milions d'euros a compte dels “parquetazos”, d'un total d'inversió destinada al seu desenvolupament de 85 milions d'euros. “No ho vam suportar tot en aquesta via”, destaca.
L'acusació d'un abús de la carta dels préstecs ha estat constant contra la majoria dels parcs associats a universitats públiques però en la Generalitat el director de Recerca, Josep Maria Martorell, tot i que accepta la gravetat de la situació generada, matisa la crítica: “Segur que es podria haver fet millor però d'altra manera avui no tindríem aquestes infraestructures.” La Generalitat participa en el patró del parc de la UB, amb un deute que avui voreja els 100 milions d'euros, un 50% dels quals cal tornar al ministeri i l'altra part, als bancs. La Universitat negocia amb tots dos creditors. “Són xifres molt altes però, sincerament, crec que la UB no es va equivocar a fer-ho perquè avui hi té instal·lats tres grans instituts de recerca i més de 50 empreses que probablement avui no existirien sense el parc”, destaca Martorell.
I, en tot cas, el responsable de Recerca del govern diu: “Va ser el govern espanyol qui va plantejar malament l'instrument, sense posar-hi els requeriments financers necessaris perquè se'n fes un ús correcte.” Al capdavall, era diner fàcil, sense necessitat d'avals, etc., un carmel excessivament temptador per a les universitats.
I ara, després de l'enfarfec, toca la dura digestió.
Despertar brusc
Hi ha qui pensa que el veritable problema dels “parquetazos” ve del fet que, qui més qui menys, a les universitats hi va haver aquell miratge tan propi de quan es gasten diners aliens que, potser, arribat el moment d'haver de tornar el pla de crèdit, algú sortiria dient que no caldria. A Catalunya el conseller d'Universitats anterior del Tripartit, Carles Solà, va enviar una carta amb un compromís per finançar els deutes del 2005 i 2006, però el compromís venia sense diners. Quan va governar CiU, va triar acompanyar els parcs en les negociacions, “tot i que ens en podríem haver desentès”, puntualitza Martorell.