L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-1929) (i 3)

Segons Car­les Pi Sunyer, un dels trets defi­ni­to­ris de la psi­co­lo­gia col·lec­tiva dels cata­lans, un tret que té una gran influència sobre la seva eco­no­mia és el que ell en diu com­ple­xi­tat psi­cològica, o dis­so­ci­ació, o con­tra­dicció. Aquesta és una de les idees cen­trals de L'apti­tud econòmica de Cata­lu­nya (1927-29).

A mesura que avan­cem en la lec­tura ho ani­rem veient: “una de les majors con­tra­dic­ci­ons que pre­senta el caràcter dels cata­lans pres col·lec­ti­va­ment és que, al cos­tat d'una massa qui­eta i sedentària, hi ha una part de poble -prou impor­tant i prou per­sis­tent per poder-se con­si­de­rar com a repre­sen­ta­tiva- que té una tendència opo­sada [...] hom troba cata­lans en tots els llocs del món, tant en el tràfec de la civi­lit­zació més intensa, com llui­tant con­tra la natu­ra­lesa en les ter­res ver­ges”.

Aquesta des­co­berta, per bé que el mateix Pi Sunyer con­si­dera que és banal, no ha estat gaire –o gens- desen­vo­lu­pada. Hi ha una lite­ra­tura –demo­gra­fi­co­e­conòmica- que pre­senta la soci­e­tat cata­lana com una soci­e­tat d'immi­gració (l'últim lli­bre té un títol boníssim: Cata­lu­nya, al mirall de la immi­gració). Però, hi ha ben poques visi­ons de con­junt que expli­quin que Cata­lu­nya ha estat, alhora, un país d'emi­grants. Hi ha mono­gra­fies valu­o­ses, per exem­ple, sobre la presència dels cata­lans a Cuba. Però, fins al 2015, no hi ha res sem­blant en el text titu­lat “L'empenta expan­siva i corat­josa”, que és el capítol que clou el pri­mer volum de L'apti­tud... de Pi Sunyer.

Sin­te­tit­zant molt, podem dir que, en una pri­mera gran etapa, la de la for­mació i expansió de la con­fe­de­ració cata­la­no­a­ra­go­nesa, l'objec­tiu de molts cata­lans (i d'alguns foras­ters, com l'ale­many Roger von Blume, cone­gut com Roger de Flor) és la for­mació i expansió d'un imperi comer­cial en xarxa que s'estén per la Medi­terrània, i que treu el cap en alguns punts de l'Atlàntic. En aquest període, alguns arri­ba­ran fins a l'Abissínia i l'Índia.

A par­tir del 1492 comença l'aven­tura atlàntica, i, aviat, del Pacífic. Els cata­lans con­tri­bui­ran de forma des­ta­cada a la intro­ducció a les Amèriques de pro­duc­tes tan apa­rent­ment ame­ri­cans com la canya de sucre (Miquel de Balles­ter), el blat (Sebastià Cabot), el raïm (Vidi­e­lla), o el tabac (Gela­bert). O, a Austràlia, el tomàquet, i a Hawaii, la pinya.

Al mateix temps, des de finals del segle XV, alguns dels nadius de la con­fe­de­ració cata­la­no­a­ra­go­nesa par­ti­ci­pen, com a polítics o tècnics de diver­sos camps, en la cons­trucció de dife­rents estats/impe­ris euro­peus. I, de dife­rents estruc­tu­res d'estat dels nous mons. Començant pels Estats Pon­ti­fi­cis (on, hi haurà, amb els Borja, per pri­mera vegada, no ita­li­ans a dalt de tot). I, també, hi haurà cata­lans que par­ti­ci­pa­ran en l'esclat de l'huma­nisme i els nego­cis de l'Europa lotaríngia.

Als anys de la Il·lus­tració set­cen­tista, hi haurà met­ges, botànics, músics, pin­tors, engi­nyers, mili­tars, fra­res, espies i homes de nego­cis cata­lans a dife­rents punts del món, espe­ci­al­ment, a Europa i les Amèriques. Al XIX, els grans velers, i els vapors, faran pos­si­ble les emi­gra­ci­ons dels cata­lans a Amèrica i a Austràlia. De vega­des, amb el retorn dels indi­ans, o ame­ri­cans.

L'emi­grant, un quasi-himne naci­o­nal català amb lle­tra de Jacint Ver­da­guer i música d'Ama­deu Vives, és del 1894. Al segle XX, segui­ran els emi­grants, i els exi­lis, l'empenta expan­siva i corat­josa defi­nida per Pi i Sunyer. Però, al mateix temps, hi haurà, la presència de la “influència de l'exem­ple estran­ger en la nos­tra indústria”, i, alhora, a tots els sec­tors de l'eco­no­mia cata­lana. De fet, segons Pi Sunyer “els tes­ti­mo­nis no cata­lans del dina­misme català” eren, el 1927 (i segueix) una peça clau en la con­fi­gu­ració de la com­ple­xi­tat del caràcter col·lec­tiu dels cata­lans.