“Les empreses guanyadores trenquen les regles”

Completament.

Fa uns dies la meva filla va entrar en una botiga regentada per pakistanesos i els va preguntar si tenien aigua Lanjarón. El botiguer li diu “avui no però demà sí”. L'endemà quan la va veure passar per davant la botiga va sortir per cridar-li “ja tinc Lanjarón”. Si això no és una obra d'art a la feina, no sé què ho pot ser. Vull dir que estar venent aigua en una botiga sembla que no hagi de ser motivant, doncs hi ha gent a qui sí la motiva. I la gent que guanya és la gent que s'enamora del que fa.

Per a tots, el que cal és trobar una raó per fer les coses. És com la història del peó que està suant mentre posa totxos sota el sol. Està desganat perquè la feina és dura però, deu metres més enllà, hi ha un altre peó que s'escarrassa fent la feina i que sembla gaudir-hi. Li pregunten com pot ser que faci tan bona cara mentre posa totxos sota aquell sol i respon “no estic aixecant una paret, estic fent una catedral”. Totes les empreses i institucions que són capaces de saber trobar una raó perquè el personal doni el màxim de si mateix són les que marquen la diferència. Jo era a Bimbo i podia pensar que només fèiem pa, però no, el que fèiem era millorar la qualitat de vida de la gent.

A tot arreu. Les coses han anat arribant en el moment oportú. Jo tenia el somni d'anar als Estats Units perquè estudiant màrqueting veia que totes les millors idees venien d'allà. Vaig passar de Gallina Blanca a Pepsico perquè hi havia la possibilitat que algun dia pogués anar-hi. Una de les coses que he après és que cada cosa que et toqui fer, fes-la bé i ja et vindrà l'oportunitat. No intentis pujar deu graons de cop perquè la caiguda pot ser forta.

Jo me'n vaig anar allà per una progressió professional però vaig estar conduint un camió durant tres mesos, aixecant-me a les dues de la matinada. Estar lluny del teu entorn pot ser una incomoditat, ara bé, el món és un i les fronteres estan marcades perquè sí, però realment no hi ha fronteres. No vull frivolitzar sobre aquest tema, però si et toca marxar, almenys aprèn alguna cosa. Pensem en el cas de Steve Jobs. A ell el van acomiadar d'Apple i gràcies a això va crear Pixar i va acabar sent l'accionista majoritari a Walt Disney. El van acabar anant a buscar perquè tornés a Apple. Però quan el van despatxar no es va quedar a casa assegut en un sofà. L'actitud compta, i molt.

Té moltes similituds amb qualsevol sector de l'economia. L'important és que les empreses guanyadores són les que trenquen les regles del mercat. Què és un mercat? Qui ha decidit que allò és un mercat? De què parlem, del mercat de l'alimentació o del mercat de l'esmorzar? El que vull dir amb això és que tots els industrials i tots els actors del sector comerç lluiten per la mateixa cosa: pels diners que té el client a la butxaca. Per això és important plantejar-se qui és el teu competidor. Sovint ens pensem que el competidor és el qui fa el mateix que nosaltres però no és així. Imagina una empresa de joieria. Qui és el seu competidor, una altra empresa de joieria o el restaurant on et gastaràs els 50 euros que podries destinar a un anell?

El 17% del PIB català correspon al sector de l'alimentació.

Una de les oportunitats que podem tenir i que com a país no estem portant a la pràctica és la concentració del sector. Si els teus clients són cinc o sis supermercats i tu, venedor, estàs dividit en 3.000 empreses, els supermercats tenen el poder de negociació. Per tant, t'has de consolidar, necessitem la consolidació.

Exacte.

Les empreses que guanyen són capaces d'anar per sobre de la seva situació particular i pensar en les estratègies que els poden servir per anar millor. Pensar que la nostra competència és l'altra marca és molt comú. Tots pensem en el cas de Pepsi i Coca-cola i a casa nostra pensem, per exemple, en les diferents marques de cava. Però el competidor real qui és, l'altra marca o el supermercat? En cap cas estic parlant de pactar. Sobretot que això quedi clar perquè les lleis són molt clares pel que fa al pacte de preus i el respecte per la competència. Però les empreses d'un mateix sector, quan busquen que la gent consumeixi més d'aquell producte han de distingir molt bé qui és el competidor.

No, també en aquests mercats la concentració del sector alimentari és una assignatura pendent. El primer trimestre del 2014 hi va haver un trilió de dòlars en fusions i adquisicions empresarials. Del total, 220 milions es van generar en un sector, 160 bilions en un altre i 140 bilions en un altre de diferent. L'alimentació no és cap d'aquests tres sectors i sí hi són les farmacèutiques, les empreses de cable i telecomunicacions i les petrolieres. Es van unir perquè van saber veure què els calia.

Determinant. La crisi ens ha portat a comptar molt més cada despesa que fem.

Les empreses que fa 15 anys no es plantejaven mirar el preu, avui estan fora del mercat. Les empreses són avui el que fa 20 anys van decidir que volien ser. El que decidim avui marcarà el nostre futur.