Entre el ‘nein' i el ‘oui'

Va ser un dia amb molta comu­ni­cació, ahir, per a Angela Merkel i el seu minis­tre de Finan­ces, Wolf­gang Schäuble: una roda de premsa i una decla­ració al Bun­des­tag (Par­la­ment) per a cadascú, el que vol dir qua­tre opor­tu­ni­tats en un mateix dia per escol­tar el que Ale­ma­nya té a dir res­pecte a Grècia, quan fal­ten qua­tre dies per al referèndum grec. El retret prin­ci­pal que es va sen­tir en direcció a Ate­nes girava entorn els múlti­ples ara sí, ara no, can­vis de pers­pec­ti­ves, noves pro­vo­ca­ci­ons i pro­pos­tes d'última hora dels seus (encara) socis grecs en direcció a Brus­sel·les i al mateix Berlín.

Ja no es tracta de divergències d'opinió res­pecte a les refor­mes. Es tracta del gran pecat, des de la pers­pec­tiva ale­ma­nya, de la infor­ma­li­tat repre­sen­tada per dos polítics inex­perts o caòtics que no res­pec­ten les regles i que, a més, repre­sen­ten la inde­sit­jada esquerra radi­cal –Ale­xis Tsi­pras i Yanis Varou­fakis. Tant en la decla­ració al Bun­des­tag com en una roda de premsa poste­rior amb el pri­mer minis­tre italià, Mat­teo Renzi, Merkel va dei­xar clar que ella, si més no, és per­sona de paraula. El seu mis­satge va ser que no hi pot haver noves nego­ci­a­ci­ons amb Ate­nes fins després del referèndum. El pro­grama de res­cat va expi­rar la nit ante­rior, no hi pot haver més pròrro­gues i, a més, Grècia no va pagar l'FMI. No hi ha res a par­lar sobre un pro­grama ja ine­xis­tent i ara el que cal és espe­rar què diuen els ciu­ta­dans diu­menge.

Grècia és un país sobirà que està en el seu dret de con­vo­car el referèndum, va insis­tir Merkel. Tsi­pras està, òbvi­a­ment, democràtica­ment legi­ti­mat a dema­nar el no. Però els altres 18 mem­bres de la zona euro també han de poder dir-hi la seva, hi va afe­gir, des­a­fi­ant, una can­ce­llera que sap per­fec­ta­ment el pes de les seves parau­les i la pressió política que estan exer­cint sobre Tsi­pras i el vot dels grecs. Una set­mana sense accés als cai­xers automàtics pot­ser ajudi a girar el vot cap al sí, comen­tava algun ana­lista a Berlín, tot i que, des de la pers­pec­tiva ale­ma­nya, això pot impli­car la següent inde­ter­mi­nació: què pas­sa­ria, si guanyés el sí? Tam­poc no és clar que per­dre la con­sulta vul­gui dir dimissió i elec­ci­ons anti­ci­pa­des, el desen­llaç de les quals és impre­vi­si­ble.

Merkel exer­cia la capa­ci­tat de pressió amb certa elegància men­tre Schäuble cri­ti­cava sense embuts les mane­res de fer i des­fer de l'equip de Tsi­pras. A la can­ce­llera se la va veure rela­xada en la com­pa­rei­xença amb Renzi. Va ser uns minuts després que Tsi­pras insistís en el referèndum, en el qual demana el no. Un altre canvi d'opinió en una d'aques­tes dues qüesti­ons pot­ser hau­ria moles­tat més Merkel que man­te­nir-se en la línia de con­fron­tació. Com a mínim, fins diu­menge no caldrà fer res més que espe­rar.

A la can­ce­llera se la va veure, però, inse­gura quan se li va dema­nar pel dis­sens apa­re­gut en l'eix fran­co­a­le­many. François Hollande, des de París, s'havia pro­nun­ciat a favor de nego­ciar de seguida, amb les noves pro­pos­tes last minute de Tsi­pras a la mà, sense espe­rar el referèndum.

“No hi ha diferències d'opinió sobre el fet que en algun moment tots volem repren­dre les nego­ci­a­ci­ons”, va dir Merkel en una res­posta a una qüestió sobre aquest evi­dent dis­sens entre París i Berlín. A la can­ce­llera se l'havia vist en tot el debat par­la­men­tari lle­gint i envi­ant mis­sat­ges de text pel seu telèfon mòbil. Pro­ba­ble­ment no per estu­diar hipotètiques pro­pos­tes d'Ate­nes, sinó per saber què estava pas­sant a París i per què.