Un país d'irresponsables

Passi el que passi, i per més gran que sigui el desastre, quan n'afloren els excrements ningú no es fa responsable de res. Ningú sabia res. En el segle XVI a l'Estat espanyol, per raons encara no gaire clares, apareix un nou tipus de novel·la, anomenada de gènere picaresc. No és aventurar-nos massa si pensem que simplement reflectien l'ambient social del moment. En el principi, el murri era un pobre desarrelat i desclassat antiheroi que es veia com l'encarnació del deshonor, però amb el temps, s'ha anat transformant en un personatge amb vincles socials de classe bona, arrelat i vist com un heroi. Així doncs, la genètica social de l'aprofitat es un fenomen que es conrea des de fa quatre-cents anys, la qual cosa explica que eradicar-lo serà molt difícil.

A casa nostra hem perdut pràcticament tot el sector de caixes per una mala praxi i per frau, i sovint per suposades irregularitats, que encara s'estan investigant, posant-se grans sous i generosos plans de pensió que s'havien autoconcedit els màxims dirigents a càrrec de l'entitat fallida, com una forma de pillatge, sense que ningú se n'assabentés. Ningú sabia que Ausbanc era una mena d'organització amb comportaments tan estranys que, finalment, el jutge de l'Audiencia Nacional Santiago Pedraz n'ha empresonat el líder, Luis Pineda, per possibles xantatges i li ha blocat tots els comptes corrents.

Ningú no sabia que el sindicat Manos Limpias era una mena d'artefacte estrany, es deia sindicat i no ho era, i també el jutge Santiago Pedraz n'ha empresonat el líder, Miguel Bernad, per possible extorsions i xantatges i li ha bloquejat tots els seus comptes corrents.

I ningú sabia que Panamà era un refugi per a empreses off shore fins al punt que el govern de Zapatero el va treure de la llista de països paradisos fiscals.

Ningú no en sabia res, de tot això? Com es veu, ara, sí. Molta gent ho sabia. Almenys ara que s'ha rebentat el gra i surt tot el pus, alguns s'afanyen a dir que era una cosa que ja se sabia.

El problema que hi veig és que aquests “espavilats” del segle XXI, per a molta gent ja els anaven bé, perquè cap era un desclassat, tot al contrari! Els seus contactes polítics i en la justícia i en la premsa eren freqüents i alternàvem socialment. I el seu deshonor quedava mitigat per les accions que empreníem contra els “enemics del poble”. No importava pas quines eren les intencions amagades, simplement anar contra els bancs i contra l'independentisme, o contra una princesa d'Espanya, o contra qualsevol polític era una presentació que justificava certs comportaments que podrien ser de tipus mafiosos.

Hi havia un principi en dret que deia més o menys així: mai amb una injustícia es pot perseguir una justícia. De fet, molt sumaris han quedat en no res perquè les escoltes telefòniques no havien estat autoritzades per un jutge i, per tant, eren il·legals, però curiosament es pot tirar endavant una acusació particular perquè no s'ha acceptat un xantatge utilitzant la presumpció d'innocència.

Quan en una societat creixen tota mena d'extorquidors emparant-se en el principi de justiciers dels poderosos i resulta que les seves minutes són importants, ja ens hauria de fer sospitar. Però en aquest País, tendim massa sovint a justificar allò que ens agrada i ens fa molta mandra denunciar comportaments estranys.

El mateix comportament del pool mediàtic que analitza els papers de Panamà és un comportament que voreja la destrucció de la deontologia periodística, pels interessos que amaga la seva estratègia de lliurament de la informació segons el seu interès. I tot i així són pocs els que encara avui denuncien aquesta mala praxi.

La impunitat ve sovint pel corporativisme, l'amiguisme i la picardia i corrupció són ingredients que adoben el terreny i el fan frondós pels extorquidors. Gregorio Marañón deia: “el pitjor del galtes és que les picardies que fa semblen divertides, cauen simpàtiques i semblen perdonables.”