“Si no canviem de política, aviat no ens quedaran pescadors”

La conclusió més punyent és que el sector pesquer català és com un vaixell que fa dècades que veiem que s'enfonsa i ningú surt al seu rescat. Ara s'ha disparat l'alarma pel peix blau a Tarragona. És una alarma certa, però no és cap alarma nova ni és l'única. No només ens ha d'alarmar el peix blau. A Girona, des del punt de vista econòmic, ens ha de preocupar també la disminució de captures de gamba, escamarlà i lluç. Les dades del sector pesquer mostren tres efectes molt negatius i persistents: una reducció de captures, la pèrdua de barques a tots els ports i la manca de reacció dels preus de mercat. Tot plegat ha fet impossible mantenir estables els ingressos reals dels pescadors, que era l'objectiu de la Unió Europea.

Sobreexplotació, canvi climàtic, contaminació, sobrecapacitat de la flota pesquera induïda per les polítiques europees i problemes de comercialització. Tot tipus de problemes, carai. Quan durant quatre anys consecutius venien barques d'altres zones del Mediterrani i triplicaven les captures de sardina i anxova al cap de Creus, es va esgotar significativament el peix blau del cap de Creus i mai s'ha recuperat. A més, aquest peix blau es malvenia, enfonsaven els preus en la subhasta. Això és sobreexplotació i un problema comercial. S'han gestionat malament els recursos pesquers a l'Estat. S'ha de dissenyar una política pesquera catalana, si no com a país ens equivoquem. Ara bé, els científics apunten també molt clarament al canvi climàtic. En síntesi, no hem cuidat prou ni el Mediterrani ni els nostres pescadors. Com a país els ho devem.

La gestió dels recursos pesquers ha de ser integral. M'explico. Catalunya es queixa, amb raó, de l'impacte ecològic que suposaria la reducció del cabal d'aigua de l'Ebre, però s'ha permès que durant dècades el cabal d'aigua del Ter no compleixi els mínims establerts. Doncs això també ha tingut un fort impacte negatiu sobre la pesca a Girona. A França elaboren uns plans integrals de zones pesqueres
en què es garanteix el cabal dels rius, reserves marines, vedes ben regulades i ben pagades, s'intervé en els mercats i es controlen especialment els residus que s'aboquen al mar, mentre que aquí encara fem veure que res d'això afecta el nostre peix. Els pescadors són els qui millor poden cuidar el nostre mar perquè el coneixen i l'estimen, però si no canviem de política aviat no ens quedaran pescadors. Ens podem imaginar els ports dels pobles turístics de la costa catalana sense vaixells de pesca? Doncs, malauradament, al Mediterrani se'n troben molts exemples. Cal intervenir-hi decididament.

Primer de tot, tothom pensa en les vedes. Les vedes són necessàries però no són suficients. Si fem vedes i l'endemà de la veda se surt a pescar tot el que es troba no haurem millorat res i només s'aconsegueix enfonsar els preus del mercat. O bé, per posar un exemple, si els pescadors de Palamós fan veda de la gamba als seus caladors però aquelles setmanes de veda hi anessin a pescar vaixells d'un altre port tampoc no hauria servit de res. Cal prioritzar la comercialització del peix a Catalunya. Cada dia ens arriba peix fresc i congelat d'arreu del món i som un país d'empresaris molt exportadors; com és que no sabem vendre el peix d'altíssima qualitat que tenim al millor preu, sigui on sigui el lloc del món on ens el vulguin comprar? Calen noves organitzacions empresarials per millorar la comercialització. L'experiència de Palamós i Roses és exemplar. I crec que també és prioritari aprofitar bé les escasses ajudes que arriben d'Europa per fer, aquesta vegada, una bona política pesquera.

Té tota la força del món. Cuidar el sector pesquer és cuidar el mar. Quan el govern català va apostar per impulsar el sector de la biotecnologia ho va fer
decididament, coordinant estudis universitaris específics, inversions estrangeres, I+D, infraestructures, etc. Doncs això mateix s'ha de fer en el sector pesquer. És qüestió de voluntat política i de coordinació de mesures.

Justament en una de les jornades es va parlar que un efecte del creixement econòmic de la Xina és l'augment de consum de productes agraris i pesquers. Fa pocs dies era notícia que el preu del porc ha augmentat extraordinàriament a escala mundial, sobretot per l'augment de consum a la Xina, i alhora els ramaders ens diuen que el preu que els paguen pel porc no serveix per cobrir costos a les granges. Això és incorrecte i cal intervenir per resoldre-ho. El mateix passa amb els preus de molts productes agraris, com el raïm, i passa amb el preu del peix. Cal ser conscients que el mercat de peix ja no és la subhasta de peix de cada port. Formem part d'un mercat mundial on hi ha peix de baixa qualitat
a un preu baix i on hi ha peix d'alta qualitat a un preu molt alt. A Catalunya tenim encara un excel·lent peix, l'hem de
preservar i alhora vendre al millor preu aconseguint que els guanys arribin als pescadors.

En alguns casos cal intervenir en els mercats per assegurar rendes dignes als pescadors. En aquest sentit, lamento haver de dir que a Catalunya mai s'ha fet una política agrària i pesquera de nivell europeu. A Girona tenim les condicions per fer-ho bé. Tenim unes indústries agroalimentàries potents que exporten arreu del món. Si com a país potenciéssim el sector agrari i pesquer, que són sectors intensius en treball, crearíem ràpidament més llocs de treball, milloraríem el medi ambient i indirectament potenciaríem també el sector industrial i comercial agroalimentari. Cal millorar la comercialització del nostre peix perquè és d'altíssima qualitat.

En l'àmbit acadèmic hi són presents tots els corrents de pensament, per això trobem valoracions ben diverses de les diferents polítiques econòmiques. Ara bé, la realitat és tossuda i ens recorda contínuament que fa vuit anys vam entrar en una profunda crisi i les polítiques econòmiques que s'han dut a terme no han tingut els bons resultats que ens anunciaven les autoritats.

No podem parlar de recuperació econòmica de cap manera. No està controlat ni l'atur, ni la inflació, ni hi ha garanties que el creixement del PIB es mantingui, perquè totes les previsions es revisen contínuament a la baixa. El que notem és que no continuem caient, però això no és cap gran millora, em sembla. Aquests primers valors de creixement del PIB són la primera onada d'efectes de la forta injecció de liquiditat que va fer el BCE al sistema bancari, res més. No hi ha hagut la segona onada esperada de millores i el BCE ha tornat a intervenir. Quins passos falten? Les polítiques d'austeritat que han aplicat els governs s'han mostrat ineficaces i cal canviar-les. Cal iniciar polítiques amb efectes positius sobre l'economia real. Mentre tinguem tants joves desocupats és que falten polítiques ben actives. Per exemple, la reducció de costos laborals ha permès a la indústria abaixar preus i millorar les exportacions, però no ha augmentat l'ocupació i ha suposat un cost social molt alt. La creixent desigualtat de rendes a la societat és una hipoteca per al creixement econòmic futur. I per descomptat, la corrupció és un obstacle afegit a la reactivació econòmica. Els periodistes, denunciant casos com els papers de Panamà, contribuïu més que Hisenda a millorar els recursos públics.

De lliçons n'hi ha moltes. Els llibres de text d'economia ja n'incorporen alguna evidència i a les classes estem obligats a explicar la realitat econòmica. Una lliçó són les limitacions de la política monetària. Sempre es poden injectar més diners? Si el sistema bancari agafa els diners i se'ls guarda, en comptes de prestar-los a les empreses i famílies, cal regalar més diners als bancs, o cal canviar les condicions del sistema financer? Cal aprendre d'aquesta crisi que el paper del BCE és controlar la inflació i l'euro, però hi ha un greu problema econòmic que és l'atur que només es resol amb polítiques fiscals que estan a mans dels governs. Els governants ens han fallat, a tots nivells. Des d'Europa fins a molts ajuntaments. Després de la profunda crisi, si un Ajuntament ara apuja els impostos amb l'objectiu d'ampliar la piscina municipal en lloc de crear ocupació i reduir l'alarmant nivell de pobresa, és que no hem après cap lliçó fonamental.

Un error? No. La costa i el clima ens donen un avantatge i cal aprofitar-ho, i preservar-ho. El turisme és un motor econòmic però no és pas l'únic. El sector industrial gironí és potent i està creant ocupació més estable. El turisme a Girona continua sent massa estacional i vivim una fase de creixement de la demanda per la inestabilitat política a altres destins turístics del Mediterrani, però el sector hauria d'aprofitar aquesta bonança econòmica per millorar l'oferta. Ens hauria de continuar preocupant molt que a Girona l'aeroport no funcioni i es concentrin tots els vols a Barcelona, de la mateixa manera que ens hauria de preocupar que les inversions estrangeres a Catalunya no arribin a Girona. Com a país hauríem de créixer més equilibradament.

I tant! Qui ho dubta, a hores d'ara? Al món hi ha molts països de la mateixa mida que Catalunya amb menys recursos i bé que funcionen! És obvi que pot esdevenir un país viable econòmicament. Una altra cosa és quin serà el nivell econòmic que assolirem. Si fóssim independents i continuéssim aplicant les mateixes polítiques econòmiques nefastes dels darrers anys no crec que hi guanyéssim gaire res. Cal fer un pas més per guanyar-hi. Per posar un parell d'exemples. Amb independència o no, cal decidir si a Catalunya els estudis universitaris públics han de continuar sent els més cars d'Europa. Volem conservar els recursos pesquers del nostre mar? Doncs, amb independència o no, cal posar fil a l'agulla aviat.