On van els estalvis dels catalans?

On van els estal­vis dels cata­lans? Alguns es que­den a casa, però és ben sabut que una bona part dels diners que cobra l'Estat en forma d'impos­tos i con­tri­bu­ci­ons no tor­nen al seu ori­gen. És el que ano­me­nem el dèficit fis­cal. Afe­gim-hi el cost del cen­tra­lisme d'Estat que, segons Andreu Mas-Colell, pot tenir tanta o més importància que el dèficit fis­cal. Només cal pen­sar en el mise­ra­ble estat de l'eix fer­ro­vi­ari medi­ter­rani o el con­trol de l'aero­port del Prat, sub­or­di­nat al de Madrid i sense ini­ci­a­ti­ves pròpies.

Però avui vol­dria fer referència a un altre dre­natge de l'estalvi català, menys cone­gut i que pot cau­sar alguna sor­presa. Què dirien els culés estal­vi­a­dors si els digues­sin que els seus diners ser­vei­xen per finançar l'empresa del pre­si­dent del Reial Madrid? El procés és fàcil d'expli­car, però no se'n parla gaire.

Els estal­vis dels cata­lans, com tots els altres, es cana­lit­zen majo­ritària­ment a través del bancs que els ges­ti­o­nen. Els bancs ofe­rei­xen una amplíssima gamma de fons d'inversió, inte­grats per dot­ze­nes d'empre­ses, espa­nyo­les o estran­ge­res. Els fons estan clas­si­fi­cats per major o menor risc, per sec­tors indus­tri­als, per països, per renda fixa o vari­a­ble, etcètera. Tots aquests valors que absor­bei­xen l'estalvi tenen un deno­mi­na­dor comú: són valors que cotit­zen a borsa, el mer­cat de capi­tals per excel·lència. Entre ells hi ha ACS, l'empresa de Don Flo­ren­tino Pérez. Però l'estal­vi­a­dor nor­mal­ment no coneix la car­tera de valors en què ha inver­tit a través del banc. Si l'estal­vi­a­dor demana que els seus diners vagin a empre­ses cata­la­nes, tindrà força pro­ble­mes per acon­se­guir-ho, ja que hi ha poques empre­ses que cotit­zin en borsa. A l'Íbex-35, que recull les 35 empre­ses de l'Estat que més cotit­zen, que donen més movi­ment a la borsa, només n'hi ha 5 de cata­la­nes: Cai­xa­Bank, Aber­tis, Gas Natu­ral, Banc Saba­dell i Grífols. Per tant, es pot dir amb tota segu­re­tat que el 70% o el 80% dels estal­vis cata­lans que bus­quen el refugi i la ren­di­bi­li­tat de les grans empre­ses del mer­cat bor­sari van fora de Cata­lu­nya.

D'aquí la importància, no tan sols de tenir, una borsa forta i amb un alt volum de con­trac­tació –ja la tenim– com la de dis­po­sar d'un bon nom­bre d'empre­ses cata­la­nes que hi cotit­zin. Però l'empre­sari català fuig de la cotit­zació en borsa de les seves acci­ons perquè fuig de la trans­parència i de la pre­sen­tació pública dels balanços de les seves empre­ses i del compte de resul­tats. A Madrid passa exac­ta­ment a l'inrevés: hi ha empre­ses que es cons­ti­tu­ei­xen avui per anar a borsa demà pas­sat. Aquí tenim la capa­ci­tat empre­ne­dora, a Madrid hi ha la consciència del poder polític i econòmic d'una empresa que cotitza, i més si ho fa a l'Íbex-35. Si hi sumes la llotja del Ber­nabéu, ja tenen dos trum­fos a les mans.

De les cinc empre­ses cata­la­nes que cotit­zen a l'Íbex-35 n'hi ha tres que nei­xen de La Caixa. Només Grífols és una empresa que surt d'una estruc­tura fami­liar. Aquesta nor­mal­ment es queda a casa, amaga els seus balanços, llu­eix la marca dels seus pro­duc­tes –si són de con­sum–, però no ense­nya la pro­pi­e­tat. De manera que vostè, esti­mat segui­dor del Barça, con­ti­nuarà finançant l'empresa de Don Flo­ren­tino.