És qüestió de temps

“El pressupost ha de ser equilibrat, el Tresor s'ha de poder finançar, el deute públic ha de ser disminuït, l'arrogància dels treballadors públics ha de ser moderada i controlada, i l'ajuda a altres països ha de ser eliminada perquè Roma no vagi a la fallida. La gent ha d'aprendre novament a treballar en lloc de viure de l'Estat.” Aquesta cita és de Marc Tul·li Ciceró, del 55 aC.

La sort que tenen els clàssics és que no passen mai de moda i les seves apreciacions sempre són actuals. Aquí en tenim una mostra que, malgrat el temps que té, en una gran part, és ben actual. La pregunta que avui ens hauríem de fer seriosament és si caminem cap a la fallida o, el que encara és pitjor, pel nostre egoisme traspassarem a les properes generacions un deute insuportable. Amb el que sabem avui i fem ara, difícilment podrem mirar als ulls els infants que inconscientment estan jugant a qualsevol parc públic. Dit ras i curt, ens estem consumint ara el seu futur; i això, com la manca de sensibilitat ecològica, hauria de ser una falta de lesa humanitat. De fet, aquest comportament és nou; el 2008, quan va esclatar la crisi, teníem un endeutament raonable i pagable del 35% del PIB; el 2015 ja superava el 100% del PIB. Cal dir que en el PIB del 2008 no s'hi sumaven, com sí que es fa ara, la prostitució ni els beneficis de la droga, la qual cosa encara ho fa més tràgic.

En el debat dels quatre líders de dilluns passat va quedar clar que el problema del dèficit és poc present en la campanya, i els resulta incòmode. Uns amb propostes d'increment de la despesa, i els altres amb ofertes de reducció d'impostos pensen guanyar les eleccions. És clar que en aquests moments tenim una situació d'interessos baixos que sempre és un estímul emocional per endeutar-se, encara que racionalment no es pugui fer. Aquest és un gran perill.

Hem de tenir molt present que dins de l'Eurozona hi ha dues tendències amb interessos contradictoris, els del nord, amb Alemanya com a màxim exponent, que vol apujar els tipus i critica durament la política expansiva del BCE; i els del sud, que volem i necessitem interessos baixos. El problema és que aquest vent favorable que tenim ara no s'aprofita per reduir el dèficit i sí que s'utilitza per afavorir l'endeutament, la qual cosa posa encara més nerviosos els del nord. Tots els analistes coincideixen a dir que uns interessos alts serien (seran) una ruïna per a l'Estat espanyol, i és comprensible. El que hauríem d'entendre és que aquesta facilitat és temporal, i que la ruïna segur que arribarà, no en dubti ningú. És qüestió de temps. Ara només la podríem mitigar si fóssim capaços d'aprofitar la conjuntura per rebaixar l'endeutament, i no ho fem.

Per fer-nos una imatge del que ha suposat aquesta crisi, només cal dir que del 2008 al 2014 s'han destruït una de cada tres empreses petites i una de cada cinc de mitjanes. Aquestes dades són compatibles amb les d'ingressos de societats; el 2007 es van recaptar 44.823 milions d'euros i el 2014 van ser 18.713 milions, un 58,25% menys. I durant aquests anys la pèrdua acumulada d'impostos empresarials ha estat de 173.370 milions d'euros. Només l'IRPF i l'IVA ara han recuperat els ingressos del 2007.

Amb totes aquestes dades, oferir, com va quedar demostrat en el debat, més despesa i rebaixada d'impostos pot sonar molt bé, fins i tot és engrescador per qui no repara amb els números i viu en la inconsciència, però només que repassi els comptes des del 2008 i la tendència diabòlica que porten, s'hauria d'adonar que els programes dels partits polítics són un perill públic, i sort en tenim que la Comissió Europea ens controla cada vegada més estretament i, guanyi qui guanyi, quan arribi al poder, aprendrà a retallar i a estalviar. Després, alguns votants, potser molts, se sentiran enganyats, però quan es despertin, que llegeixin novament Ciceró, que és ben actual, i ho entendran perfectament.

Arribats aquí, i vistos ja tots els números, els catalans hem de preguntar-nos ara si podem seguir així o recuperem el nostre camí i els 16.000 milions de dèficit fiscal, perquè Roma no vagi a la fallida.