Estalvis avorrits
Qui té estalvis, té un problema greu, que és el de la seva rendibilitat. Beneït problema, podríem dir. Majoritàriament, s'inverteixen de forma avorrida i poc interessant per al país. Vegem-ho.
El dipòsits bancaris no inspiren cap il·lusió, perquè paguen un interès que toca terra. L'alternativa tradicional era anar a borsa, comprar renda fixa dels estats de la Unió Europea, de solvència assegurada. Però també aquí la rendibilitat és trista i la inversió, avorrida. Es poden destinar els diners a valors seriosos de renda variable, tal com han fet tantes generacions. L'estalvi és avorrit, fins que passa el que passa i has d'anar al cardiòleg que et recomani un medicament per a prevenir un infart: amb la borsa actual, que puja i baixa un 10% o un 20% per un Brexit o per l'ensorrada de la borsa xinesa, les Cafinitrines o equivalents han d'estar a la tauleta de nit, a la disposició de l'inversor per prendre-les quan es noti dolor o doloret a la part esquerra del pit, sota la clavícula. Estalvi avorrit, que et pot portar a l'hospital.
La tercera alternativa és invertir en un fons d'inversió, que et recomani un banc. N'hi ha de tota mena i pots triar i remenar: títols anglesos, asiàtics, d'Amèrica del Nord, d'empreses energètiques, mineres, en euros, en dòlars, en francs suïssos. Però els assessors bancaris han perdut una bona part del seu prestigi en els darrers anys. Ells obeeixen les ordres superiors i per fer-ho sovint han d'abstenir-se de llegir la lletra petita del contracte o d'avisar dels possibles perills d'aquells títols que recomanen.
“Els bancs no perden mai el seu valor!”, cridaven abans, fins que els van fer callar. “El totxo i els edificis en zona urbana cèntrica tindran sempre un valor assegurat!”, deien, fins que es van haver de retirar a fer unes vacances recomanades pel psiquiatre. L'estalvi és avorrit i no dóna cap satisfacció.
La darrera novetat en aquesta recerca d'una bona rendibilitat de l'estalvi és la dels inversors que s'apleguen al voltant d'un equip de professionals i li cedeixen els seus diners perquè busqui i trobi bons rendiments. Aquí l'oferta ja pot ser interessant. Però hi ha un grup d'aquest gestors d'inversions que es dediquen a invertir en immobles, com si es tractés del descobriment de l'any. Una d'aquestes societats s'ha quedat l'hotel Internacional de la Rambla de Barcelona, un dels més vells de la ciutat. Hi pot haver una inversió més avorrida que l'hotel Internacional! A més han agafat noms tan estrambòtics com Quonia o Optimum Re Spain.
Tots aquests inversors obliden que a Catalunya hi ha talent i iniciatives, modestes, però apassionants en sectors de la investigació física o química, en el sector de l'energia o de la informàtica, en estudis de mercat o de vendes de gelats al pol nord. Aquests són mons apassionants, gens avorrits i profitosos per a tots nosaltres. Deixi's guiar per acadèmics de confiança i segueixi de prop el que fan amb els seus diners. Ara que hi penso, no cal que es dediqui a vendre gelats al pol nord. Perdoni.
