Transparència

Fa un temps vaig diri­gir i col·labo­rar en una obra sobre empre­sa­ris cata­lans. Alguns d'ells, dels més qua­li­fi­cats, es nega­ren a sor­tir en el lli­bre. Fins i tot n'hi va haver un que em va amenaçar si parlàvem d'ell, de la seva família i de la seva empresa. És molt pos­si­ble que alguns lec­tors atribuïssin a dei­xa­desa meva l'absència d'aquells pares de la pàtria empre­sa­rial cata­lana.

No hi va haver dei­xa­desa, sinó la nega­tiva més rotunda al fet que es parlés de la seva empresa. Fa poc, i també per encàrrec, vaig escriure sobre l'Hos­pi­ta­let i la comarca del Baix Llo­bre­gat. De nou, alguns empre­sa­ris van dir que ens n'oblidéssim, com si es pogues­sin obli­dar empre­ses que tenen cen­te­nars de tre­ba­lla­dors.

Fa uns mesos vaig escriure la bio­gra­fia d'un dis­tin­git empre­sari, ja mort, i en dema­nar infor­mació sobre la prin­ci­pal empresa que havia creat i diri­git, em van donar un full de paper amb dades que ja tenia, dels meus retalls de premsa. Aquesta set­mana un diari econòmic des­tina tota una pàgina a un cone­gut empre­sari que forma part d'aquells als quals m'he refe­rit, i en parla en to molt elogiós, però no dóna ni una sola xifra dels seus nego­cis. I si la donés, no la creu­ria.

La curi­o­si­tat és una vir­tut per a mi, sem­pre que no s'entri en el que en diem xafar­de­ria. Quan tinc un pro­ducte a la mà, sigui far­macèutic, ali­men­tari, una aigua mine­ral o del sec­tor que sigui, m'agrada saber d'on pro­ce­deix. Com saben, una cosa és la marca i una altra, l'empresa fabri­cant. Hi ha empre­ses cata­la­nes que s'anun­cien fins i tot per tele­visió, que només anun­cien la marca però no el nom de l'empresa, com si els pro­duc­tes fos­sin de pare des­co­ne­gut. El nom figura en el pro­ducte en si, perquè els fabri­cants estan obli­gats a fer-ho, però a vega­des es neces­sita una lupa per poder-lo lle­gir.

Per què aquesta reticència, aquest fals pudor? Les empre­ses inter­na­ci­o­nals o aque­lles que tenen inversió estran­gera tenen una estratègia total­ment opo­sada. Estan interes­sa­des perquè el con­su­mi­dor cone­gui el seu nom i on tenen la seu social.

Durant els anys de la tran­sició democràtica, hi va haver empre­sa­ris que van ama­gar el seu nom, perquè hi havia grups que els empai­ta­ven. No podem obli­dar mai els assas­si­nats de Joa­quim Viola i de Josep Maria Bultó, en aquells moments. Però ara ningú pot témer per la seva vida per aquest motiu.

De qui tenen por, doncs? Dels ins­pec­tors d'Hisenda? És molt pos­si­ble. He vist molts balanços de les nos­tres mul­ti­na­ci­o­nals de but­xaca. Em merei­xen tot el res­pecte i al mateix temps tota la des­con­fiança del món, encara que esti­guin audi­tats. No crec haver vist mai un balanç con­so­li­dat real d'aques­tes empre­ses fami­li­ars, que tant pres­tigi donen a l'eco­no­mia cata­lana. Li donen pres­tigi, però no pas trans­parència.

Hi pot haver també un pudor gai­rebé genètic, ja que aquesta acti­tud es dóna sobre­tot en empre­ses d'aquí. Conec empre­ses fami­li­ars, que mai han par­lat de nego­cis i de les empre­ses a l'hora de dinar, sopar o fer petar la xer­rada a la vora del foc.

Acabo. Aquesta trans­parència és abso­lu­ta­ment necessària per fer el pas defi­ni­tiu cap al que és una empresa moderna. Exis­ti­ria aquesta trans­parència, si tinguéssim un estat propi? És una pre­gunta indis­creta?