Els trons i Santa Bàrbara

Hi ha una federació i hi ha una associació de clubs. En la federació hi ha discrepàncies, però els desacords comencen en José Luis Sáez Regalado, el president, i acaben en Chus Bueno, el director executiu. En l'associació de clubs hi ha discòrdies i dissidències, que comencen en cada club i que no se sap on acaben. Entre els uns, la federació, i els altres, els clubs, organitzen competicions de bàsquet femení que tenen jugadores professionals, però una lliga i molts dirigents que estan a anys llum de ser professionals. El senyor Sáez Regalado viu a l'aparador des del 2004, quan va accedir al càrrec, i es desviu per sortir a la foto, per presumir i vanagloriar-se dels èxits de les seleccions espanyoles de bàsquet des d'aquella unificació tan incontestable com esgarrifosa, l'Eñe. L'associació de clubs de bàsquet viu en la clandestinitat, en un magma amorf de recels, traïcions, sospites i, en ocasions, aïllades bones intencions: presidents que es confonen en mecenes i apoderats sense formació al costat de gent preparada i professionals irreprotxables. Entre l'absolutisme de l'ens federatiu i l'anarquia de l'associació de clubs hi malviu el bàsquet femení, l'esport de dones amb més llicències i practicants de l'estat veí i del país que ens toca vestir. El penúltim episodi, la designació de la seu i el format de la copa.

A l'estiu del 2008 València demana ser-ne la seu, però el Ros Casares, únic club professionalitzat de cap a peus de la Lliga Femenina, és un proscrit en l'associació i tothom, començant per Salamanca, va demanar-ne l'organització. L'associació s'inventa un sorteig, i el 2009 Salamanca organitzarà la copa, Madrid el 2010, Lleó el 2011 i València el 2012. Tradicionalment, en format de vuit. La federació hi està d'acord i contenta, perquè els dos anys anteriors l'ha hagut de muntar ella a Jerez i a Sevilla. En quatre dies, i pagant. Passa el temps, la desmembrada associació no és capaç de muntar la copa a Madrid i la federació, farta, fa ús del reglament per designar-la a Saragossa i en format de quatre equips, que és tot el que la ciutat organitzadora arriba a cobrir. Després trona, i a l'associació, naturalment, es recorden de Santa Bàrbara perquè molts pressupostos de clubs estan condicionats a la presència o no dels seus equips en la copa. Aquest dimecres s'escenifica una jornada de reunions, batalles i batalletes entre uns i altres, i la setmana vinent la federació acceptarà tornar al format de vuit amb els clubs pagant de la seva butxaca gran part de la cita.

La detecció de talents està molt bé, però els clubs fa temps que estan irats, perquè amb tots els patrocinis que reporta l'Eñe –integrada per jugadors formats en els clubs i que juguen en l'ACB i en l'NBA, no en competicions que organitza la FEB– no entenen com la federació no pot pagar tres dies vuit equips. Però els clubs, en la seva perenne incompetència, són incapaços d'organitzar, buscar patrocinadors i deixar tancada la copa del 2011, per exemple, la setmana vinent. Entremig, el bàsquet femení, en una altra forma de violència de gènere.