Verón: la volta al món en escombra
Com va fer el seu pare fa 31 anys, Juan Sebastián Verón intentarà liderar una gesta que seria extraordinària
Les poques coses interessants que pot oferir el mundial de clubs de la FIFA es veuran avui. Ja pot Blatter anar afegint partits, campions i inflar el calendari a la recerca de més diners en drets televisius que, al capdavall, això acaba igual que sempre: Amèrica contra Europa. I la d'avui és una final riquíssima quant al xoc de dues maneres d'entendre el joc. El joc coral del Barça, amb les individualitats al servei del col·lectiu i el bloc aspre de l'Estudiantes. Els conceptes, encara que ho sembli, no són tan allunyats. La solidaritat en les ajudes, la unió de les línies, l'arribada a gol a base de tocs i l'aprofitament de l'estratègia uneixen les dues idees. La diferència rau en Verón.
El veterà migcampista encarna una figura gairebé anacrònica en el futbol europeu: la de l'amo de l'equip, que controla els moviments dels companys fins i tot per sobre de l'autoritat de l'entrenador. Aquest és una extensió de Verón a la banqueta. I no a l'inrevés, com és el costum. És el caudillo de l'equip. Així es denomina aquesta figura a l'Argentina. Un executor plenipotenciari, amb autoritat per canviar l'estratègia o la tàctica del seu equip si la lectura que fa del partit així li ho suggereix.
I així ho farà contra el Barça, que si és capaç de neutralitzar el capità dels leones, resoldrà gairebé el partit. Ara per ara, no sembla difícil controlar Verón amb un bon marcatge. Està lent i la seva aportació es limita a la capacitat tècnica en el xut i la visió de joc. No és poc, però és l'únic de l'Estudiantes amb aquestes característiques.
Malgrat les seves mancances, però, possiblement demà no hi haurà al camp un futbolista més motivat que ell. Ni tan sols els del Barça, que ho estan, i molt. Verón, La Brujita, és fill de Juan Ramón, La Bruja, un davanter delicat, de tècnica depurada, molt hàbil i golejador.
La Bruja era el millor futbolista de l'Estudiantes més guanyador de la història del club, el que va vèncer el Manchester de Bobby Charlton el 1968 i es va convertir en l'únic equip visitant que va celebrar un títol a l'Old Trafford.
«Ser de l'Estudiantes –va definir ahir– és comparable amb l'amor d'un pare a un fill. Sempre ha estat casa meva.» Tant és així que el dia que va néixer, Carlos Bilardo, aleshores entrenador del seu pare a l'Estudiantes, li va amagar durant unes hores que havia nascut el seu fill perquè no es desconcentrés, ja que jugaven el clàssic de La Plata contra el Gimnasia.
Ara li toca a Juan Sebastián, que, igual que el seu pare, haurà d'enfrontar-se amb el millor equip del moment. La missió és gairebé impossible. «Per l'envergadura del partit, pel rival, perquè vaig néixer en el club, perquè el meu pare va guanyar molts trofeus en el club, no serà un dia qualsevol, serà el dia», va argumentar el capità platense.
Portador d'un cognom llegendari a la ciutat de La Plata, La Brujita va explicar que la condició de fill d'una glòria del club «s'hereta»: «Jo la porto amb orgull, però cadascú escriu la seva història.»
La seva és a molt poc d'arribar a la fi. Va tornar el 2006 a l'Estudiantes, després d'un pas fugaç pel Boca Juniors i deu anys al futbol europeu (Parma, Lazio, Manchester, Chelsea i Inter). El seu retorn, consumat als 32 anys i després de tres lesions de gravetat, es va rebre amb suspicàcia. Es dubtava de la seva intenció. «Pensaven que tornava per un retir daurat, però ho vaig fer perquè volia continuar guanyant.»
De seguida es va veure que, tot i passar ja la tardor professional, la seva qualitat li sobrava per fer la diferència en el futbol del seu país. Va liderar l'Estudiantes entrenat per Diego Simeone –amb qui va compatir plantilla al Lazio– que va ser campió de l'Apertura 2006. I va fer tornar el club de La Plata al cim d'Amèrica, amb la consecució de la copa Libertadores 2009.
Líder de l'equip, fora i dins del camp, Verón, amic personal de Messi –es va convertir en el conseller de Leo durant les primeres passes de La Pulga en la selecció, ha endurit el seu discurs per tal de motivar els seus companys. Respecte al joc ben jugat, ahir va sortir en defensa del model competitiu del seu equip: «Qui vulgui veure espectacle, que vagi al teatre. Nosaltres venim aquí a guanyar i no a donar espectacle», va sentenciar arran de les propostes del Barça i l'Estudiantes.
«Joc dur? Sempre ens diuen el mateix, tenim aquesta fama. Per alguna cosa a Anglaterra ens diuen animals», va deixar anar La Brujita.
«Tenim la fama de ser un equip dur, per alguna cosa els anglesos ens diuen ‘animals'»
«Qui vulgui veure un espectacle, que vagi al teatre, nosaltres venim a guanyar», va desafiar Verón
«Per la dimensió del duel i perquè el meu pare ho va guanyar tot, avui serà el dia», es va il·lusionar
El caprici caríssim dels milionaris
En deu anys a Europa, Juan Sebastián Verón no va guanyar mai cap lliga de campions. Tampoc va jugar cap final d'aquesta competició. En la selecció argentina va ser la gran esperança durant dos mundials consecutius, França 1998 i el Japó i Corea 2002. En el primer, va estar molt per sota del que s'esperava. L'albiceleste va acabar cinquena, eliminada a quarts de final per Holanda. En el segon, havia de ser el conductor de l'equip de Marcelo Bielsa. Els van eliminar en la primera fase. Si bé ha guanyat tres lligues, tres copes i tres supercopes, el seu palmarès internacional es redueix a una copa de la UEFA (Parma, 1998/99) i una supercopa europea (Lazio, 1999). Per alguna raó, Verón ha estat sempre objecte del desig de les aventures faraòniques del milionari de torn, que buscaven en ell un guia cap a la Champions. Des de l'amo del Lazio de final de la dècada de 1990, Sergio Cragnotti, fins a Roman Abramóvitx al Chelsea, passant per Massimo Moratti a l'Inter, tots el volien per fer el salt de qualitat i conquerir Europa. Sempre va defraudar. Els sis traspassos que va protagonitzar el futbolista de La Plata van moure un volum total de 117 milions d'euros. De fet, el seu fitxatge pel Manchester, que va pagar al Lazio 42 milions d'euros –el més car de la història del futbol abans del de Zidane al Madrid–, encara figura entre les deu operacions més costoses que s'han fet mai, que ara lideren els 96 milions que els blancs van pagar per Cristiano Ronaldo.
