JUGANT DE MEMÒRIA
EDUARD BOET
Els problemes del Terrassa
La història no és nova. Per desgràcia en els darrers anys n'hem tingut un munt de casos. Jugadors professionals que defensen els colors de clubs històrics en categories inferiors que han de recórrer a les més legitimes però penoses mesures de pressió per intentar cobrar el sou. Aquests dies vivim el cas del jugadors del Terrassa, una situació que, si em permeten, em dol particularment. I és que el Terrassa va ser el club que jo seguia quan vaig començar en això del periodisme esportiu. Era la temporada 1974/75 i el Terrassa va aconseguir l'ascens de tercera a segona divisió. Aleshores no hi havia encara segona B.
L'equip el presidia en Masdefiol, un president empresari com tants d'altres que hi ha hagut en la història del futbol, i a la banqueta hi seia el mític Vicenç Dauder. Recordo els Vallespir, Arias, Nieto, Sintes, Morote, Domènech, Rojo, Clotet, Fernández etc. L'equip va pujar a segona i es va reforçar amb dos brasilers, Bio i Guaracy. Per cert, dos excel·lents jugadors a qui els va faltar maduresa i bones companyies en aquell moment per convertir-se en uns autèntics cracks. Mentre que de Guaracy no n'hem sabut massa cosa, del malaguanyat Bio ben al contrari. La seva carrera esportiva va continuar al Barça i a l'Espanyol amb més o menys fortuna, encara que en el cas dels blaugrana amb una aportació difícil d'oblidar. Bio va marcar un dels penals que va permetre al Barça superar en aquella nit màgica del 1978 l'Anderlecht en el camí cap a la conquesta de la recopa de Basilea. El cas és que el Terrassa a mitjan dels anys setanta va posar el seu nom en el mapa del futbol a Espanya. Després van venir molts alts i baixos però es va mantenir, fins i tot sense haver aconseguit mai l'ascens a primera, per davant, moltes vegades, de l'etern rival arlequinat.
Però avui es troba al fons d'un pou. Socialment i esportivament. I això fa mal. Als socis, a l'afició, als jugadors i tècnics, a la ciutat, però també a aquells que en algun moment de la nostra vida vam conviure amb l'entitat. Aquelles tardes de diumenge fredes a l'estadi, amb aquell vent que baixava de la Mola, fent connexions per la cadena de ràdio en què treballava. On havies de corregir constantment el presentador de Madrid que, tot i la catalanització del nom, la pronúncia de la paraula Terrassa era igual que quan s'escrivia a la espanyola. En aquells temps pensaves que era possible la convivència entre l'hoquei sobre herba, símbol esportiu de la ciutat, i el futbol. I encara més, la convivència entre anar al futbol a Terrassa i a veure el Barça.
La situació del club terrassenc ens ha de fer reflexionar sobre aquest subsector del futbol modest. Em temo que les poques solucions que s'han sabut plantejar, no només en aquest cas sinó en d'altres de similars, són les de fugir endavant i les del «ja ho trobarem». I així no anem enlloc. Bé, sí, a la desaparició d'aquests clubs. Als que estimem el futbol, que crec que som molts, la malaltia i la pena d'aquests històrics que avui es diuen Terrassa, però que demà es poden dir com el club dels nostres amors, ens provoca una immensa ràbia. Ràbia i impotència de no poder fer-hi res.