Jugar amb foc

La copa. Crec, com diu en Pep, que cal continuar en la corda fluixa, jugar amb foc i, si convé, cremar-nos. És a dir, jugar la copa i anar a totes demà, però amb un equip que equilibri l'esforç de la lliga i la Champions, això sense comptar l'extra que suposarà el mundial. Cal ser decidit i acceptar des d'una ferma i arriscada juguesca una barreja entre els cinc o sis jugadors imprescindibles i els que no ho són. Entre els que es poden considerar jugadors titulars sense discussió i els que no ho són tant. Això vol dir anar a perdre l'eliminatòria contra el Sevilla? No necessàriament, però tal com està, és el més probable, i cal recordar que dissabte el tenim altre cop en la lliga com a rival, l'opció, és evident, no té color. A totes, costi el que costi i doni el resultat que doni.

Cabinda. Greu, terrible, irreparable és el que ha passat a la selecció del Togo. Cabinda, d'on van sortir els agressors, és ara una província separada de la resta del país, Angola, i unida per la força de les armes pels cubans castristes i militars progressistes al final de la dictadura portuguesa. Va ser independent gairebé cinc mesos. Qui és el responsable de la pèrdua de llibertat d'aquests 7.283 km² i d'una població d'uns 300.000 habitants? El colonialisme, la guerra freda, entre el comunisme i el món capitalista i, ara, els conflictes africans. El camí dels atemptats mortals no és cap via. Però Europa, Amèrica, tot el món ha de saber que els conflictes no s'amaguen per molts títols de futbol que es disputin. Arreu del món l'esport no pot ser tapadora de conflictes socials nacionals, culturals i polítics. Que ens ho preguntin als catalans i a d'altres ciutadans de l'Estat, que els podrem explicar com una dictadura sanguinària va construir el món del futbol, els seus equips, mites i llegendes al seu servei i per al seu gaudi. A ple dia, amb les lleis a favor i sense cap mena de vergonya, i això, sense penediment ni disculpa, dura fins al present.