El Barça avisa

D'entre totes les virtuts que Pep Guardiola ha aconseguit aplegar en benefici del Barça, una s'emporta la palma: la seva insistència a fer bandera del model de futbol que identifica el Barça també en els moments en què els dubtes apareixen. Quan més ofega el rival, més variants se li demanen. Quan més múscul posa l'adversari, més nivell físic se li reclama. Ell ni s'immuta: «Prefereixo arriscar i tenir algunes pèrdues a abusar de la pilotada. Si ho féssim, el nostre joc perdria tot el sentit que pretenem donar-hi», va dir després que el Valladolid, tot i caure 0-3, hagués plantejat alguna dificultat a l'última línia blaugrana. No estan gaire lluny els temps en què un munt d'observadors, coincidint amb el declivi del Barça de Rijkaard, apuntaven la necessitat de blindar el Barça amb un perfil de futbolista gran, més alt i amb més cos que els que després han governat l'equip de les sis copes. Mentre es discutia la vigència dels tres petits –Xavi, Iniesta i Deco– al mig, es valorava l'opció d'un canvi d'estil. «Els rivals ja es coneixen el Barça i s'imposa una alternativa. No sempre s'ha de jugar igual», deia la cantarella. Una cosa semblant a la que ara ens ocupa, davant la qual Guardiola ha respost amb una fe indestructible i una fidelitat innegociable a la seva idea. Dóna goig. Però Guardiola ha allargat la teràpia i ha aconseguit tocar una tecla més: la del contraatac. En una eina contradictòria respecte a l'estigma que assenyala el Barça com un equip de possessió, l'equip ha trobat un recurs enorme per esgarrapar l'esquena dels rivals. Si pressionen a dalt, moren a baix; just quan el Barça elimina una línia amb la passada. Així van ser els tres gols a Zorrilla. Vol dir que els millors futbolistes del Barça també ho són corrent amb espai, vol dir que l'equip és ric i vol dir que Guardiola quadra el cercle: sense marxar dels orígens, incentiva els recursos i escorcolla registres nous. Dotze gols en tres partits. I ara l'Sporting. Queda avisat.