Una llàstima d'adéu

Em sap molt greu que la relació entre Antoni Pini­lla i el Nàstic de Tar­ra­gona s'hagi aca­bat a la seu dels ser­veis ter­ri­to­ri­als del Depar­ta­ment de Tre­ball de la Gene­ra­li­tat. És molt pit­jor que aco­mi­a­dar-se per telèfon, o amb el tren en marxa, o amb un par­tit de comiat sense pilota o amb una llista de retrets en la memòria. Fins i tot sem­bla pit­jor que aco­mi­a­dar-se als jut­jats. Té com un punt més d'indi­ferència. No entraré en els detalls del con­flicte labo­ral, però el que sí que em genera la topada entre l'exca­pità i el club és més fre­dor, la mateixa que em fa la sen­sació que recorre el Nou Estadi cada dia de par­tit, la mateixa que enyora els anys de Pini­lla com a símbol a dins i fora del camp. De Pini­lla es va dir que venia al Nàstic gai­rebé a jubi­lar-se i va ser el blanc de les ires de l'afició l'any del retorn a segona B. Ell no es va ama­gar mai. Va dema­nar sem­pre la pilota, fins i tot quan no estava fi, fins i tot quan el xiu­la­ven abans de rebre-la, durant l'exili històric al camp del Reus, i de mica en mica es con­ver­ti­ria en l'ànima de l'equip, fins i tot l'any de pri­mera, tan agre­dolç com històric. Amb l'últim cop de timó al con­sell d'admi­nis­tració del Nàstic, s'han pres deci­si­ons amb l'únic argu­ment del con­sens, sense cap més full de ruta apa­rent que l'equi­li­bri entre per­so­na­lis­mes. Una de les vícti­mes ha estat Pini­lla. Con­ti­nuaré sense entrar en els detalls, perquè els des­co­nec, però rei­tero que em sap greu.