Les llenties dels fills

«Només entrenaria el Barça si els meus fills ho necessitessin per viure.» M'han agradat moltíssim aquestes paraules de l'actual entrenador de l'Osasuna, José Antonio Camacho. En un món tan professionalitzat com el futbol, en què el més normal és que jugadors i entrenadors canviïn sovint d'equip sense preocupar-se gaire dels sentiments, sobten unes declaracions tan sinceres com les de Camacho. L'home és més madridista que Santiago Bernabéu i, per tant, no es pot ni imaginar defensant els interessos del Barça sota cap circumstància. Bé, excepte que en depenguessin les llenties de la seva família (situació extrema que dubto que hagi de patir un entrenador que fa molts anys que, d'una manera o d'una altra, es guanya molt bé la vida). Si ja es va fer estrany veure'l en un club tan antimadridista com l'Osasuna (a Pamplona van trigar molt a acceptar-lo) imagineu-vos de blaugrana. De fet, el Barça tampoc no aniria a buscar mai de la vida un entrenador com Camacho, primer perquè el futbol que defensa el tècnic de l'Osasuna (és l'estendard del pit i collons) no té res a veure amb l'estil blaugrana i, segon, perquè el Camp Nou no suportaria que una de les icones del madridisme s'assegués cada quinze dies a la banqueta local. En un negoci farcit de tòpics, frases buides i afirmacions de cara a la galeria, algú que parla tal com raja s'agraeix molt. Em recorda aquelles declaracions de Guti reconeixent que sempre vol que el Barça perdi, jugui contra un equip espanyol o contra un d'estranger (em sembla que Guti hauria botat amb Mendoza quan cantava allò de «bote, bote, bote, polaco el que no bote»), o aquelles de Chendo intentant ofendre els culers dient que li sabia greu que el Barça hagués guanyat la copa perquè no era un equip espanyol. Gent honesta, directa i que no té en compte la correcció política imperant. Paraules sàvies de tres madridistes. Amén.