Competir i reflexionar

Que en el futbol els diners no ho són tot no només és una màxima acceptada majoritàriament sinó també una de les grandeses d'aquest esport. També és cert que un estudi atent de la relació entre la inversió econòmica en futbolistes (fitxatges i sous) i els èxits esportius revela que aquesta relació és estreta, encara que no matemàtica. És per això que, a pesar que se sap que els diners no ho són tot, hi ha clubs que fan inversions descomunals per buscar el camí més curt cap a les nanses de qualsevol copa que es disputi. Els camins del futbol, però, sempre tenen corbes. Dimarts mateix, un equip que s'ha gastat només aquesta temporada 270 milions d'euros en fitxatges va perdre contra un que fa anys que es manté en l'elit del futbol europeu traspassant els seus millors jugadors i substituint-los per futbolistes emergents i que precisament ara no està en el seu millor moment futbolísticament parlant. Parlem, és clar de la derrota del Real Madrid a Lió, i tenint en compte que encara queda el partit de tornada en què es pot capgirar el sentit de l'eliminatòria. En aquest desenllaç tots dos clubs s'hi juguen molt esportivament, però econòmicament és molt més arriscat per a l'espanyol que per al francès.

És en aquesta dinàmica de grans inversions sense retorn assegurat, i més en temps de crisi econòmica, que el futbol d'elit pot deixar de tenir viabilitat. Els diners, doncs, són un perill per al futbol. Si no hi ha control, és clar. En relació amb això, precisament el president del Lió, Jean-Michel Aulas, feia unes reflexions molt interessants en una entrevista al diari El País aquest dilluns. El titular tenia aspecte apocalíptic, però no era gens fantasiós: «El futbol viu en una bombolla especulativa que està a punt d'esclatar». Els motius són tan evidents com ignorats per la majoria de dirigents de clubs i d'organismes futbolístics: el procés inflacionista en els traspassos de jugadors i en els salaris. Aulas, lúcidament, apunta que es mouen molts diners al voltant del món del futbol i que això no és intrínsecament dolent, al contrari. El problema és que aquest flux de diners no reverteixi en el futbol mateix «per construir estadis, centres de formació per generar més jugadors i més recursos que alimentin el negoci...», i que en canvi vagi a parar a les mans de massa intermediaris, que han entrat en una dinàmica excessiva de canviar jugadors d'equip tan sovint com poden. Les fortunes que es generen en comissions per a ells no reverteixen en el futbol, i en canvi generen inflació en el mercat futbolístic.

Aulas proposa tres vies de solució. La primera és frenar aquesta dinàmica. La segona proposta és limitar el nombre de professionals per club, a 22 o 23 («No pot ser que el Manchester City tingui 40 jugadors en nòmina», diu), per impulsar els planters de jugadors propis. I la tercera, establir regles clares d'equilibri pressupostari dels clubs en relació directa amb els recursos propis. I posa els exemples de Moratti (Inter), Berlusconi (Milan), Abramovitx (Chelsea) i altres propietaris de clubs que hi injecten diners procedents de les seves empreses alienes al futbol, i competeixen amb clubs que treballen sanejadament, i que a més deixarien segur el club en fallida si tallessin aquestes injeccions artificials. «El model ha de ser elitista, però també ha de permetre a tothom arribar a l'elit», conclou Aulas, realista i brillant. Té autoritat, a més, perquè predica amb l'exemple. S'ha de poder competir, però és necessari reflexionar. En la seva anàlisi implica els clubs i també la UEFA. El futbol, però, de moment mira cap amunt per no veure l'abisme que té als seus peus.