Una trajectòria que no enganya

Pots creure que cada partit s'ha de guanyar com si fos el primer de la teva vida i com si abans no haguessis guanyat res encara que ho hagis guanyat tot. O pots creure que ho guanyaràs tot perquè els altres et reconeguin com el millor només perquè ets el que has gastat més. Pots creure que no hi ha solucions màgiques i que s'han de trobar solucions als múltiples problemes que et pot plantejar qualsevol equip. O pots creure que els partits i els títols es guanyen perquè només amb la propaganda del règim els rivals es rendiran. Pots creure que el futbol no té preu i que te l'has de guanyar en cada jugada. O pots creure que tot es pot comprar i que l'admiració és una mercaderia. Hi ha setmanes com aquesta en què en un parell de partits sembla que les coses es posen a lloc. Hi ha setmanes com aquesta que acabem de passar en què el futbol reclama la seva essència. El futbol és el que passa en els noranta minuts del partit, i tot el que passa entre un partit i un altre són maniobres de distracció que no tenen a veure amb l'essència del joc. El futbol retrata. Sense falses excuses, per motius estrictament lligats al joc, el Madrid va ser superat per l'Olympique de Lió i ha quedat fora de la lliga de campions. Sense falses excuses, per motius estrictament lligats al joc, el Barça va desllorigar un complicat partit contra el València; un més. Això és futbol. La resta són només excuses i propaganda. A pesar de tot això, les anàlisis no es faran només pel que passa en els partits. I ni el Madrid deixarà de ser rival per l'eliminació europea, ni la fiabilitat del Barça dependrà només del que faci en els partits, sinó també dels manipuladors de percepcions. Tinguem clar, doncs, que les grans conclusions no s'han de treure de setmanes com aquesta. Dependran de trajectòries més llargues. I la lliga ho és. Però quan els missatges són reveladors com ho han estat els partits d'aquesta setmana tampoc no s'han de deixar passar sense llegir-los atentament.

Aquesta vegada també hem vist les dues cares més extremes de les nevades. La part bella i les seves molestes conseqüències. Alguna cosa d'això hi va haver en el partit d'ahir contra el València. Com una nevada, que quan comença fa il·lusió i embelleix els paisatges quotidians, però quan insisteix i insisteix pot convertir-se en la pitjor de les molèsties. El joc dels blaugrana va començar com una bella nevada, amb una acadèmica i dolça caiguda de flocs sobre la gespa del Camp Nou. L'alineació de Guardiola, firmada ahir per Vilanova, era la més acadèmica possible: vuit jugadors formats en el club, amb els tres mitjos i els tres davanters originats a la Masia. Ahir, però, la dolça nevada que era el joc del Barça en l'arrencada del partit es va convertir floc a floc en una acumulació de molèsties, fins que el València va semblar l'únic equip que estava preparat per a la neu. I el Barça va quedar bloquejat i va patir una apagada general que el va deixar sense llums en la part del camp on més li fan falta. Afortunadament, però, els defenses van estar prou atents per evitar que les cada vegada més sovintejades incursions dels valencians no acabessin en gol. A l'altra extrem de l'equip, Pedro intentava coses impossibles, Bojan es feia un nus als peus en l'única jugada que va intentar unes quantes vegades: la diagonal de l'extrem cap a dins l'àrea, i Messi es movia en un terreny tant de ningú que no va poder acabar cap jugada de les que va intentar. Però el problema era a la sala de màquines, al mig del camp. Amb el València molt ben plantat, amb dues línies de quatre molt consistents i Silva i Domínguez molestant en la sortida de la pilota, Busquets, Xavi i Iniesta necessitaven tres tocs, córrer una desena de metres i fer un parell de mirades panoràmiques per passar-se la pilota. Tot massa monòton i previsible. Per al València era una dolça i inofensiva nevada. Fins a tal punt que es va posar els esquís i cada vegada més va visitar Valdés. La concentració del bloc defensiu blaugrana va evitar el gol. Calia alguna cosa que fes veure que el Barça era capaç no ja d'apropiar-se del partit, sinó de fer mal. Que la nevada la desencadenava el Barça i que les conseqüències les patís l'equip d'Unai Emery.

A la segona part, doncs, calia tocar alguna cosa. O hi havia reacció o la catàstrofe estava anunciada. Vilanova i Guardiola van prendre les decisions adequades: una solució col·lectiva (el 4-2-3-1 i més agressivitat) i algun retoc personal: va arribar l'hora que Henry pogués reclamar la seva redempció. Entre una cosa i l'altra, el Barça va reobrir camins, va reparar connexions i va tornar a tenir vida pròpia. Tots els jugadors es van apropar a la seva millor versió. Amb Valdés i Messi al capdavant. Però amb un gran esforç col·lectiu al darrere. Un altre esforç, unes noves solucions, un altre partit, un pas més en una trajectòria que no enganya.