La inspiració i el treball

«Quan arribi la inspiració, que m'agafi treballant», deia el genial Picasso. Quan un geni té la humilitat de creure en la força del treball, compte amb la seva obra. Ningú pot discutir la de Picasso. L'obra del Barça de Guardiola encara s'està fent. De moment pinta molt bé, amb sis títols en un any. No se sap com acabarà, evidentment, perquè en el futbol es viu més al dia que en cap altra disciplina artística. Sí que se sap, però, que està feta, s'està fent, del material amb què els genis amb intel·ligència, com ara Picasso, van fer la seva: talent i treball. Ah, i inspiració. Quan ve, és clar.

També Picasso devia tenir dies més bons que altres, moments més de picar pedra, moments més sublims. Això fa el Barça. Excepte Messi, que està tocat pels déus, aquesta temporada costa que els altres jugadors aportin tots a la vegada la seva versió més angelical i més diabòlica, o sigui, la més inspirada. Qui més qui menys té ràfegues meravelloses, però quasi ningú fa tres partits seguits al seu millor nivell. Llavors és quan intervé Guardiola. Quan tot rutlla i tots els jugadors semblen en estat de gràcia és quan el tècnic català diu: «És que són molt bons.» És quan es tracta sobretot de deixar-los fer. Quan a l'equip li costa, quan els jugadors semblen desorientats, quan l'esforç no es correspon amb la recompensa és quan Guardiola activa la versió més intervencionista del que ell considera que és la feina central de l'entrenador: «Crear les millors condicions perquè els jugadors s'expressin de la millor manera possible.» Guardiola, doncs, toca el que pot tocar: els principis i el treball. Insisteix en el joc de posició, en el dinamisme, en la velocitat de la pilota, en la intensitat de la pressió. Treballeu, que la inspiració ja us vindrà. I si cal, mou les peces, canvia de sistema, busca noves solucions a problemes nous, imagina nous camins per a noves i velles dificultats. Fins que tant treballar, tant treballar, a la inspiració no li queda més remei que fer acte de presència.

El partit d'ahir contra l'Stuttgart és definitori d'aquesta manera de treballar de l'equip de Guardiola. La inspiració els va trobar treballant. Va arribar quan la temporada ja ha entrat en la fase decisiva en tots els fronts. Fent bona la hipòtesi que la situació era gairebé calcada a la de la temporada passada: també va ser en la tornada dels vuitens de final de la lliga de campions (5-2 a l'Olympique de Lió) quan es va produir el clic que va convertir un equip que passava un sotrac en una màquina de jugar i de guanyar.

Després de fer moltes voltes a totes les peces, a la forma de l'equip per tornar a trobar el fons, d'esperar la recuperació físicopsiquica del grup, ahir Guardiola va rebre unes quantes recompenses. Messi continua agraint amb gols i altres meravelles la llibertat tàctica de jugar allà on vol, Henry i també Touré sembla que han tornat a temps per ser decisius en les grans cites, i tot l'equip està un punt més àgil, més fort, més contundent, més fi, més incisiu, més ràpid... En fi, més letal. Ibrahimovic no va ser titular, i és cert que semblava una mala notícia. Però la dinàmica col·lectiva el va tornar a situar en un lloc preferent. Li van anul·lar un gol per un fora de joc molt dubtós i va fer l'assistència del 4-0 a Bojan, i aquesta és una de les seves qualitats menys visibles que els gols, però igualment beneficioses per a l'equip. La bona dinàmica també va propiciar un espai de justícia per a Bojan, que mereixia el gol que va fer més que cap altre. El que podien semblar males notícies individuals van acabar sent una gran notícia col·lectiva: Guardiola ja torna a tenir catorze o quinze jugadors que poden ser titulars en tots els partits.

A falta d'inspiració divina, els jugadors del Barça es van aplicar a consciència en els fonaments del seu joc i en la pressió al rival, amb Messi al capdavant. Ja ho diu Vilanova: «Si el millor és el primer que pressiona, els companys no seran menys.» Messi, com tots els genis de l'esport, fa que els altres, tants els companys com els rivals, tinguin estímuls per superar-se, per millorar. Messi potser no sap fer frases com la de Picasso, però per a això ja hi ha Guardiola. En la victòria contra l'Stuttgart hi va haver temps i espai perquè l'equip es tornés a mostrar a ell mateix la seva millor versió en totes les situacions. Va encarrilar l'eliminatòria amb prou feines en vint minuts en la seva versió més ortodoxa. Va defensar amb tanta efectivitat que no va concedir ni una ocasió de gol al seu rival. I a la segona part va mostrar la seva cara més compacta i contundent evitant que el partit s'esbojarrés i sent letal a l'hora d'aprofitar els espais d'un rival que no tenia més remei que intentar atacar.

L'equip que treballa com el que més ja torna a flirtejar amb la inspiració que el fa únic individualment i com a equip. Guardiola governa amb mà ferma i cap clar.