L'instint dels campions

Els grans equips de la història ho són per moltes coses. Però després hi ha qualitats que distingeixen els millors de veritat. L'instint que s'activa quan arriba el moment de la veritat és una qualitat molt exclusiva. En els grans clubs es planifica la temporada en l'aspecte físic, s'administra l'esforç dels jugadors... Es calcula tot perquè les situacions excepcionals, que també tenen pes en el futbol, tinguin el menor efecte possible en el rendiment col·lectiu. No hi ha dubte que en el Barça de Guardiola es treballa d'aquesta manera. Però l'instint és una altra cosa. Un intangible de valor incalculable. I el Barça el té. No és una qualitat que hagi abundat molt al llarg de la història del club. Al contrari, la falta d'aquest instint ha estat moltes vegades un fre decisiu que ha impedit assolir més èxits. Si no em falla la memòria, que també pot ser, el Barça d'Udo Lattek a principi dels anys vuitanta va perdre una lliga quan tenia sis punts d'avantatge i només quedaven quatre jornades de lliga (i la victòria, llavors, només es premiava amb dos punts). L'únic atenuant era que el jugador de l'Athletic Goikoetxea havia trencat la cama a Schuster. Però aquella lliga es va perdre per la falta d'instint a l'hora de la veritat. I no era la primera ni la segona.

Segurament tot va començar a canviar quan Johan Cruyff va arribar a la banqueta. Aquell primer pas va ser sobretot un canvi de mentalitat. Del derrotisme atàvic a una certa alegria de viure i veure el futbol. Així, amb l'optimisme com a bandera i l'atzar al costat, es van guanyar lligues escoltant el transistor i una copa d'Europa en la pròrroga. Amb Rijkaard la creença en les pròpies forces es va reforçar, malgrat la diguem-ne distensió dels dos últims anys. I ha estat Guardiola el que ha dotat l'equip d'aquest instint de guanyador. Això no vol dir que es guanyi sempre. No, això és futbol i en futbol no es guanya sempre. Però sí que ara és més que una possibilitat. Doncs bé, el Barça de Guardiola està ara en el moment de l'instint. Com els depredadors que oloren la sang, el Barça ha activat tota la maquinària (quasi tota). No cal que parlem del partit de dimecres passat a Londres. Jo només els diré que hi he somiat, i que no ha estat amb el resultat, sinó amb el que va fer l'equip des que va sortir al camp. Sí, d'acord, a l'Emirates no es va saber tancar el partit amb el 0-2. I ahir també hi va haver massa corredisses després del 4-0. Però el Barça s'havia posat 4-0 contra un equip molt bo. Dèiem que dimecres l'equip va mostrar al món el seu futbol en el grau més superlatiu. I ahir ho va fer amb una colla de jugadors complementaris en la plantilla. L'equip, en el sentit més ampli del terme, està activat. També jugadors com ara Txigrinski, l'ase dels cops d'aquesta temporada. L'ucraïnès va tornar al camp i va demostrar que no ha estat perdent el temps, cosa que potser no es pot dir d'Henry, que estava a la grada i va baixar a la banqueta només per la lesió d'Ibrahimovic en l'escalfament. Però el segon davanter centre després del suec ja és des d'ahir Bojan i a la banda tant Pedro com Jeffren han passat davant del francès.

Amb titulars o suplents, l'equip juga a un altre ritme, molt exigent i devastador per als rivals. Un detall. En la prèvia Guardiola havia dit que si l'Athletic jugava amb duresa i els feia moltes faltes seria per culpa dels seus jugadors perquè no haurien jugat prou de pressa i movent la pilota. En tot el partit hi va haver tretze faltes (5 i 8). El que demanava Guardiola es va complir. La mobilitat de tots els integrants de l'equip, però, sempre va mantenir un bon ordre intern. Partint de l'esquema 4-2-3-1 dels últims partits, la pilota i els jugadors feien anar de bòlit la sòlida defensa basca. El primer gol va ser revelador. El lateral esquerre, Abidal, va profunditzar fins a la ratlla de fons, va centrar, la pilota va passar per davant de l'extrem d'aquella banda, Maxwell, que havia deixat espai a Abidal a la banda anant cap a la zona de rematada, tampoc hi va arribar el davanter centre, Bojan, i a punt va estar de fer-ho Messi, el mitja punta, i sí que va rematar a gol l'extrem dret, Jeffren, que havia fet el moviment correcte d'anar al segon pal. Tothom al seu lloc, i la pilota dins la xarxa. Aquest gol resumeix la vitalitat i l'ortodòxia guardiolana de l'equip. En els dos gols següents Bojan va demostrar el seu instint de golejador letal. I Messi no podia deixar d'apuntar-se a la festa del gol. En conjunt, l'equip va emetre molts bons senyals. I en el moment adequat. Passada la Setmana Santa, ve la setmana de glòria amb el partit contra l'Arsenal i el del Bernabeu.