Alt voltatge al Camp Nou

Com el blanc i el negre, Laurel & Hardy o Zipi i Zape, el món del futbol és un món de contrastos accentuats fins a la deformació a causa les passions, altes i baixes, que generen els resultats, les victòries i les derrotes. El gris era una conquesta difícil la setmana de l'Arsenal (4-1) i el Bernabéu (0-2), perquè el Barça semblava disparat a una altra epopeia primaveral (lliga i Champions), i ho torna a ser ara, després d'empatar a Cornellà i perdre a Milà, perquè es constata que els títols, tots dos, també es poden perdre. Tanmateix el gris existeix, fins i tot predomina.

L'absència d'Iniesta, per exemple, flota sobre aquest mar de grisos, perquè aboca Xavi i Messi a una sobredosi d'exigència per mantenir el nivell ofensiu de l'equip i a una sobredosi de vigilància –fins i tot jurada– per part dels rivals. La inexistència d'Henry també viatja a la deriva pel mateix oceà, perquè amputa els recursos ofensius que ja s'intuïen reduïts quan l'estiu passat es perseguia Ribéry. I si continuem navegant per aquestes aigües intermèdies, toparem amb les intermitències d'Ibra, la irregularitat d'Alves, els contrapunts erràtics de Busquets o el coitus interruptus de Keita després de la copa d'Àfrica.

L'equip de Guardiola ha passat tres proves d'esforç físic i mental als camps del Madrid, l'Espanyol i l'Inter. Va superar els pals a les rodes de Mejuto al Bernabéu, va sortir escaldat del càstig d'Undiano a Cornellà i va aterrar d'emergència a causa del sabotatge de Benquerença (l'amic de Mourinho) a San Siro. Però les casualitats arbitrals tan sols són matèria acumulativa, com els arguments dels rivals, siguin més o menys elaborats.

La clau torna a estar en el mateix Barça, en les seves limitacions i en com les resol en els pocs partits que queden. Pot fer-ho. Si no pogués no hauria arribat fins a aquí. I és aquí on els de Guardiola han de posar tots els sentits. A Cornellà, a l'equip li va faltar convicció i li va sobrar emotivitat. I, a San Siro, espoli a banda, va faltar ofici –sobretot amb el 0-1–, va faltar tensió i van sobrar regals a un Inter que va tenir via lliure per explotar les seves millors armes. Res no està perdut, però continua estant tot per guanyar. La sensació d'avui és que fa més pujada que fa una setmana, però quan la muntanya es fa grossa el més pràctic és no mirar gaire amunt, si pot ser no més enllà del primer pas, i aquest és el partit de demà a la tarda contra el Xerez.

Minuts valuosos per a Ibra i Abidal, descans necessari per a Alves –les targetes no les perdonen a tothom igual–, reset per a Sergio Busquets, recuperar referències, la mobilitat i la velocitat i apujar el voltatge al Camp Nou contra el cuer com si es tractés del líder. Es tracta, en definitiva, de preparar el rearmament futbolístic i moral per tenir les màximes possibilitats de remuntar la semifinal de Champions.

En 90 minuts –o 120 si calgués– és perfectament possible guanyar-se el bitllet per a la final, però per aconseguir-ho les idees han d'estar cristal·lines. Tant com per allunyar de la ment l'àrbitre, l'ofici italoargentí de l'Inter, el xou habitual de Mourinho i tot allò que pugui distreure els jugadors blaugrana del seu únic objectiu, que és executar el seu pla de joc, ser fidel a la seva personalitat i desplegar la seva superioritat tècnica i tàctica. Quan més importi el futbol, més a prop estarà el Bernabéu.