A tres quarts de nou

Mira si hi passen coses, al món. I en el món de l'esport. O'Callaghan ja té penjada al Palau Blaugrana la samarreta amb el dorsal número 4. És el reconeixement, amb retard, a més de cinquanta títols d'handbol guanyats durant vint anys. Un equip de l'ACB només fa 39 punts en un partit. Mai vist. El Sant Andreu ja està matemàticament classificat per intentar l'ascens a segona A. El filial blaugrana, també. El futbol de base català es reorienta cap a la formació i copia el bàsquet amb normes que volen desterrar en els més petits la prepotència dels més forts. No n'hi ha prou amb córrer molt. Ajusten les mides, redueixen espais i avalen més participació dels joves esportistes en el joc. Quinze partits després, l'Espanyol guanya fora i gairebé s'assegura la permanència. N'hi ha més. A Tailàndia es reclama la convocatòria d'eleccions generals. A Hongria guanya la dreta i a Àustria, el centreesquerra... El món continua girant. I, ves per on, aquest vespre hi ha futbol al Camp Nou. El Barça és a un partit de la final de la lliga de campions del Bernabéu. I no ho vol desaprofitar malgrat la diferència que afavoreix l'Inter de Milà. Tothom ho té clar. Es reclama èpica. Hi ha dos gols de diferència. Els jugadors s'ofereixen a deixar-s'hi la pell. Es recorden en els mitjans de comunicació moments viscuts amb intensitat i amb emoció que han permès, justament, superar situacions com les d'aquesta nit a l'estadi. Hi ha una il·lusió col·lectiva que fa pensar que és possible deixar els italians fora de la competició. I a Mourinho, un entrenador que activa tota mena de dèries i fòbies i que es veu capaç d'aturar l'entusiasme blaugrana com sigui. No s'arronsa mai. Escenifica com ningú allò que vol i es recrea on sap que fa mal a l'adversari. I és un bon entrenador. D'altra banda, és curiós veure i escoltar les lectures que es fan d'aquest sentiment generalitzat que té el seguidor blaugrana i de la capacitat i reconeixement que s'atorga a l'equip de Guardiola. Escoltar segons quines opinions fa vergonya. Vergonya aliena. Iniciatives de tota mena reclamen vestir balcons i façanes de blaugrana. L'objectiu és que l'equip se senti acompanyat com mai. És dia de festa major. El Camp Nou també lluirà. Com en les grans ocasions. Al marge de tot això, segur que l'equip jugarà fidel al seu estil. Pep Guardiola segur que no hi renuncia. Els jugadors tampoc. Saben on són i contra qui juguen. Són a un pas del Bernabéu. De la segona final consecutiva. A partir de tres quarts de nou.