Talonari estèril

No sé si el Madrid guanyarà la lliga. Tant de bo que no. Si ho fes, tancaria un cicle de tres lligues a favor de les últimes quatre, una estadística quasi increïble si es compara amb el Barça, que fa cinc anys que domina l'escenari en tots els terrenys. Fa temps que al Camp Nou hi ha el millor projecte, l'estil més atractiu, els futbolistes més decisius, les sensacions més bones i ara també el grup més sòlid, un cop recuperats els valors que van desaparèixer amb l'ocàs de l'època de Rijkaard. Enmig d'un context tan evident, el del millor Barça de la història, endur-se una lliga de quatre esdevindria una novel·la de terror. Vaja, com trobar-se sol en una sala fosca al costat de Casquero, Massoud, Higuaín o Ronaldo, fantasmes vivents de les darreres remuntades del madridisme. L'equip de Pelegrini, però, ja no pot aspirar a res més. És a dir, com a molt a remuntar i guanyar un torneig que haurien de tenir perdut, si en els punts s'hi computés també el mèrit derivat del joc o la proposta dirigida als aficionats. El Madrid, ara mateix, ja no pot aspirar a millorar com a equip, ni a tenir un pla de futbol, ni a construir una identitat. No pot conquerir el reconeixement de la gent. I aquest dèficit, després d'haver invertit 300 milions, representa un forat brutal, comparable com a mínim a l'amenaça de quedar-se en blanc un altre cop. Florentino no només va estirar el talonari per ajustar comptes amb el Barça del triplet; també pretenia reubicar el Madrid en un lloc privilegiat de la crítica mundial i retornar a la gent, la mateixa que ha vist desfilar setze entrenadors en quinze anys, l'orgull de pertànyer a la causa blanca. Nou mesos després, viuen sota sospita, movent la cadira a l'entrenador, amb el cap fet un embolic sobre el que volen ser, enganxats a l'èpica i celebrant les decepcions del rival. Com sempre en els últims temps. Han estat per sota durant tot el curs i es tornen a merèixer que el Barça els pinti la cara de blau i grana.