Pluja de mèrits

Suant sota la pluja. També les victòries que es donen per descomptades s'han de treballar. El Tenerife es va resistir. És una mica la paradoxa d'aquesta lliga: mires la classificació i sembla que el Barça i el Madrid no tinguin rivals per l'abisme que hi ha entre ells i la resta. Però estàs una mica atent i veus com els blancs han de guanyar l'Osasuna amb un gol miraculós en l'últim minut o com el Tenerife va arribar a ser un equip molt incòmode fins ben entrada la segona part al Camp Nou. Cada partit té la seva història i la seva dificultat i no és època de les golejades gratuïtes. Hi pot haver molta diferència entre els dos primers i els altres, però cada partit és una conquesta que s'ha de fer contra el rival de torn i mirant de reüll el rival pel títol. Noranta-tres punts no es fan sense treballar molt, sense una mentalitat de ferro i sense molta força de voluntat. La qualitat i els diners donen per molt, però per fer el que estan fent el Barça i el Madrid calen més coses. El Barça ahir va fer la feina i ha encarit molt les aspiracions del Madrid, que avui té un desafiament que mesurarà la seva capacitat de resistència. I potser ni superant-lo en podrà fer prou. El que ja ha fet el Barça és encomiable, venint de guanyar-ho tot. Però guanyar la lliga tindria un valor incalculable en aquesta lluita eterna de rivalitat entre els dos clubs. Els desperfectes a la casa blanca seran radicalment diferents segons si obtenen el títol o no.

La victòria contra el Tenerife es donava per descomptada. Però per sumar noranta-tres punts en trenta-sis jornades s'ha de fer alguna cosa més que comparèixer. Perdonin l'obvietat, però deixin-me escriure-la: fer gols no és fàcil. Encara que un equip com el Barça i tipus com Messi i companyia faci temps que ens enganyin fent veure que sí. És una mica com la paradoxa de la classificació i la dificultat del partit a partit: mires l'estadística i sembla que al Barça el Madrid els regalin els gols. No és el que sembla. Ahir mateix, com tantes altres vegades, semblava que tot depenia de quan arribés el primer gol del Barça. Va arribar aviat, però el partit no va fer baixada. Però ningú se'n volia adonar fins que no va arribar el gol de Román. Fins llavors, el més notori del partit era el marcatge a Ibrahimovic. I en el públic, que va tenir una magnífica actuació en nombre i en actitud en un dia inhòspit, hi havia més ganes d'aplaudir el suec que de xiular-lo. Com és habitual en ell, no s'amaga, i en cada control, en cada intent de jugada, no defuig el protagonisme ni es treu la pilota de sobre per por d'arriscar-se. El més invisible de tot el que fa són intervencions com la deixada amb el cap que va donar el primer gol a Messi. Això sí, mentalment no està en la millor situació i continua estant massa bloquejat per integrar-se amb naturalitat en l'harmonia de l'equip. Però la gent es va retenir quan perdia alguna pilota i li va aplaudir els intents de fer coses.

El partit era, doncs, un marcatge a Ibra en espera de la previsible golejada. Però es va convertir en una preocupació, un maldecap. El Tenerife va empatar i hi va haver una estona que es va engrandir. No diré que semblava l'Inter, però ja m'entenen. S'havia de fer almenys un gol. Això que aquests nois fan que sembli fàcil. El va fer Bojan, en una magnífica jugada de combinació col·lectiva, un desmarcatge seu fantàstic i una culminació letal. El tercer també té la seva cosa. Va ser de Pedro, que ja n'ha fet uns quants com el d'ahir. Però resulta que just en la jugada anterior acabava de salvar un gol a la seva porteria, amb una acció defensiva portentosa i generosa. I Messi en va fer un altre en el temps afegit. Sé que ho va fer per gastar una broma als que diem que fer gols és difícil. Però si així es diverteix, que no pari. Fins dissabte (i demà mirarem de reüll).