El vendaval del Barça arriba al final (4-1)

Res no serà fàcil en aquest final de lliga. Encara que la història obri la porta al Barça com el conjunt que més punts ha sumat mai en una temporada, amb 20 o 22 equips, la realitat és que aquest any això no és suficient. Ahir en va ser una mostra. Només al final es van notar els 55 punts que separaven un equip de l'altre. Hi va haver suspens i alleujament final. Així de dura serà la travessia fins al títol. Avui, des del sofà, el barcelonisme mirarà amb una certa calma el partit a Mallorca. L'equip ja pensa en Sevilla.

El partit torna a validar Bojan i relega Ibra, voluntariós però d'escassa incidència. Va fer algunes coses. De sobte, la presència d'Ibra en la disciplina blaugrana va cobrar algun sentit. El suec va ser part activa del gol de Messi. A primera vista, de fet, va semblar que el davanter s'adonava que també pot pivotar les centrades d'Alves. En la repetició televisiva, però, queda clar que el seu cop de cap buscava com a destí la xarxa, però es va desviar en un defensa i va permetre a Leo marcar la diferència.

Com si fos la continuació del partit del Madrigal, el Barça va obrir la llauna calcant la jugada del darrer gol a Vila-real. El cap aixecat de Xavi per a l'assistència a Alves i la definició a l'àrea. El gol coronava un correcte primer quart d'hora de l'equip de Guardiola, que va liquidar el debat de la davantera col·locant Ibra i Bojan en l'onze. El Barça no havia generat tantes ocasions com s'espera amb una possessió de pilota tan impressionant. Li costava trobar la passada final. El Tenerife l'esperava amb dues línies de quatre homes molt disciplinats. Es refugiava en Aragoneses. A excepció d'una aparició d'Alfaro a la zona de definició, no va inquietar Valdés.

Equip acostumat al toc i el joc obert, el Tenerife arribava amb l'aigua al coll en la classificació i es va afegir a l'efecte de Mourinho. Té més dret que l'Inter a refugiar-se a la seva àrea: per pressupost, està a anys llum del seu rival d'ahir. Sol passar en el futbol que el guanyador fa escola. El gol va recordar als canaris que renunciar a l'atac els abandonava a l'atzar. Aragoneses va fallar en el gol, perquè va cobrir malament el primer pal i Messi no va perdonar.

Llavors, el Tenerife va reescriure el guió. Va fer el que últimament més benefici dóna al Camp Nou: pressionar ben a dalt. El partit tenia poques ocasions. Després del gol, el Barça havia arribat bàsicament pels trencaments dels laterals. Maxwell va arribar fins al fons i en bona posició va fallar en la centrada. Ibra estava tot sol esperant la pilota. El Tenerife havia provat de pressionar els defenses. Piqué patia amb Kome, el ràpid i desacomplexat davanter camerunès. El català va fallar en un control i Kome va estar a punt d'aprofitar-ho. Ho va corregir el mateix Piqué en la jugada en què va sentir les primeres molèsties a la cama dreta. El partit semblava controlat. La pressió rival no era col·lectiva: era cosa dels davanters, però va ser suficient per una errada greu en la sortida de la pilota entre Puyol i Touré. Kome la va caçar i Román va fer l'empat.

Guardiola no va esperar esdeveniments. Havia començat el partit amb heterodòxia (4-3-3) i va enviar l'equip a la segona part amb la mateixa idea amb què va afrontar el duel contra l'Inter. Touré de central, al lloc del lesionat Piqué i Pedro per agitar l'atac. Quatre davanters i Xavi rere d'ells. Guardiola va transmetre ansietat als seus homes amb el canvi. L'equip va trigar a acomodar-se al camp. Es precipitava en la passada final i xocava contra un rival un altre cop refugiat al balcó de la seva àrea. El partit era més que mai cosa de Xavi, un cirurgià per perforar el doble mur defensiu. Semblava impossible. Llavors va entrar en escena un d'aquells esperits rebels que té l'equip: Alves. El lateral va crear tot solet la jugada del segon gol. Va trencar la primera línia de pressió del rival i va assistir Bojan, que va sentenciar fredament. De seguida, Guardiola va recobrar la naturalesa de l'equip enviant Busquets al camp per Ibra. L'afició va acomiadar amb aplaudiments el suec, laboriós però lluny del que s'espera d'ell. Sense ell, va tornar a passar el que abona les teories de convivència a l'atac. Messi i Pedro no van trigar a associar-se per construir el tercer gol. El de l'alleujament. Una carrera vertiginosa de l'argentí i la definició del canari, sempre fresc, atent i famèlic de gol. En aquest tram final, a més, el canari sembla que vagi amb una marxa més que els companys, potser perquè les rotacions l'han involucrat més que a d'altres. Va fer una segona part magnífica, marcant la diferència amb el gol i, especialment, salvant l'equip d'un atac segur en una jugada en què es quedava sol l'ariet rival i Pedro, després d'una carrera frenètica, va enviar a córner.

El Barça està cansat. Ha arribat al final del curs molt just de força. El mou l'ambició, però se li nota que té una certa falta de frescor, que impedeix la subtilesa. La prova d'això és que just després del gol de Pedro, el Tenerife hauria pogut marcar. Una gran centrada de Mikel Alonso va agafar desprevinguda la defensa i va es va convertir en el gol de Nino. Era fora de joc, cosa que no invalida l'exemple de falta d'intensitat. Passat l'ensurt, els de Guardiola van aconseguir el control definitiu del partit en l'últim quart d'hora. Messi i Alves, el gran duet de la banda dreta, va tenir temps fins i tot per posar-li la cirera. S'entenen sense mirar-se. L'argentí va començar a córrer en veure que el lateral rebria la pilota. Alves el va assistir amb precisió i Leo va arrodonir la golejada. Com si fos fàcil. No ho va ser. No ho seran els dos últims partits.