Set infraccions en sis segons

A part del gran èxit del Palau Sant Jordi de Montjuïc, assolint la coronació del títol europeu, altres finals de bàsquet jugades pel Barcelona mereixerien el nostre record i un comentari. En aquesta ocasió, per coincidència d'escenari, donarem una pinzellada a la de París, disputada l'11 d'abril de 1996.

Va ser un partit històric pel seu final vergonyós. Aquella nit sortiren les paraules atracament, presa de pèl i d'altres de tan o més gruixudes. Es va batre un rècord Guinness, en cometre's, en només sis segons, set infraccions demostrades.

La més espectacular i la més vista per tothom va ser a quatre segons i nou dècimes del final, el tap de Vrankovic al nostre jugador Montero, del tot il·legal, tal com van admetre els àrbitres Virovnik, israelià, i Dorizon, francès, davant del directiu Salvador Alemany i de l'entrenador Aíto, la mateixa nit, a l'hotel Lafayette, caserna general de la FIBA. És a dir, que havien de donar cistella vàlida i, amb aquells dos punts, el Barça hauria estat més que probablement campió. Ja era tard per a resipiscències. El marcador del pavelló Bercy, assenyalava el resultat: Panathinaikòs 67 - Barcelona 66.

Malgrat que, en el just moment del darrer toc de botzina, Aíto i tota la nostra gent s'abraonaren contra la taula d'anotadors, reclamant per la cascada final d'infraccions, els jugadors grecs, que guimbaven i s'abraçaven, donaren peu a una invasió de pista, que ens deixava gairebé en una situació de fets consumats. El comissari del partit, esporuguit veient el caos existent, va desviar el tema cap a una impugnació escrita, assegurant que la resoldrien tot seguit. La qüestió era treure'ns de la pista i discutir als vestidors.

La reclamació del Barça va detallar, fil per randa, les set irregularitats que el vídeo deixava clarament al descobert i que podem reproduir en descripció literal de l'acta presentada: última possessió dels grecs, a 36.8 segons del final. Primera falta, a 6.6 segons: expira el temps i no sona la botzina per parar el joc i donar pilota de banda al Barcelona. Segona falta, a 6.5 segons: Wilkins bloqueja amb falta Galilea. Tercera falta, a 5.4 segons: Giannakis, des de terra, agafa pel peu Godfread. Quarta falta, a 4.9 segons: tap il·legal de Vrankovic a Montero. Cinquena falta a 4.9 segons: el rellotge es para uns instants. Sisena, a 1.1 segons: falta de Giannakis a Galilea. I setena falta, a 1.1 segons: Maljkovic agafa per la samarreta Montero.

Tot i coneixent que els errors arbitrals eren insalvables, va semblar bo que se'n deixés constància, encara que la impugnació va centrar-se, bàsicament, en la parada de rellotge. Aquest punt sí que tenia precedents i jurisprudència per fer repetir els cinc segons finals, amb pilota a la banda a mans del nostre equip. El mateix vespre, el nostre directiu responsable del bàsquet, Salvador Alemany, en un foli escrit a mà formalitzà la reclamació al jutge únic del comitè de competició, el senyor Nar Zanolin, que veient la que li queia a sobre va demanar immediatament ajut al vicesecretari general de la FIBA, Patrick Baumann, i al seu assessor jurídic, Dirk Reiner.

A les dotze de la nit entraren al saló Saint Cyr, de l'hotel Lafayette, del qual en sortien a les quatre de la matinada, decidint desestimar la queixa. Els acompanyants de la premsa catalana i la resta de mitjans de comunicació van aguantar estoicament fins al final, demostrant professionalitat i, al mateix temps, solidaritat amb tots nosaltres.

Conegut oficialment el resultat, ja esperat, Salvador Alemany després de les consultes pertinents, va plantejar anar al tribunal d'arbitratge del COI a Ginebra. Quan els diversos juristes coincidiren en el vaticini que donarien la raó al Barça i tindria el dret de fer repetir els instants finals del partit, van venir les corredisses. Això suposava reclamar el trofeu lliurat als grecs, tornar a viatjar a París, fer obrir el pavelló de Bercy, adaptar la pista i tots els etcèteres que vulgueu. I amb les dues afeccions i mig món expectants. Molt fort, oi?

El president del COI, Joan Antoni Samaranch, a petició de les dues parts, va actuar de mediador. Després de moltes negociacions i moltes propostes, per estalviar-se el gran sainet i evitar que el bàsquet fos motiu de burla i la FIBA, la riota del món de l'esport, tots junts van acceptar un conveni pel qual el Barça retirava la impugnació del partit i la FIBA reconeixia els greus errors arbitrals, el fet d'acumulació d'infraccions comeses pel grup de cronometratge i anotació, la negligència en no resoldre a la pista la reclamació del Barcelona i, el més greu, que el resultat podia considerar-se alterat per raó de totes les anomalies observades, i en conseqüència atorgaven al Barcelona el dret moral d'una total victòria. Increïble, però cert.

Posteriorment, es va reproduir en mida pòster i escrit a quatre idiomes, el document que avalava la decisió, per exhibir-lo al museu del club. En quatre punts ben separats i aclaridors, es donava a conèixer el text sencer del «comunicat conjunt de la FIBA i el FC Barcelona, referent al partit final de copa d'Europa, celebrat a París, l'11 d'abril de 1996». Tot un document històric, únic, no repetible, digne de ser exhibit al costat dels diversos trofeus conquerits pel club al llarg dels seus 110 anys de vida.

(*) Josep Mussons va ser vicepresident del FC Barcelona entre l'any 1978 i el 2000.