La segona final de Sevilla

1. Barça

Avui aquí, com sempre a Escòcia (dos equips i prou), la lliga s'ha de guanyar. No hi ha ensopegades ni regals, només val la feina pròpia. Demà, a Sevilla, el Barça haurà de guanyar sense esperar que l'Athletic faci miracles al Bernabéu. No hi ha més marge, perquè la darrera jornada és de tràmit (Barça-Valladolid i Màlaga-Real Madrid). Diu Pep Guardiola que passi el que passi la temporada ha estat fantàstica, que els seus jugadors han estat brillants, que tots els barcelonistes s'han de sentir orgullosos del compromís del seu equip… D'acord, és així. Ningú que no ho hagi fet molt bé no pot sumar 93 punts i 29 victòries quan falten dues jornades. El Pep té raó. Però amb el seu permís, ens cal demanar un últim esforç: la història ha de dir que el 2010, i de manera definitiva, la mentalitat dels barcelonistes va fer un gir cap al positivisme a partir d'una lliga de rècord guanyada per un equip extraordinàriament guanyador. No vèncer suposaria un cop molt dur per al barcelonisme, un gran pas enrere en la fràgil mentalitat culer.

2. 1986

Sevilla és l'escenari ideal per enterrar el fantasma de la derrota. Allà, en aquest mateix estadi, el barcelonisme va rebre un dels cops més durs de la seva història. Els més joves, aquests que només han vist guanyar el seu Barça, aquests que el camí que més coneixen és el de casa a Canaletes, no saben què va passar allà. Millor. Ara, però, toca vèncer. És una final i les finals s'han de guanyar. Aquesta temporada sis equips han puntuat al Pizjuán i dos petits, el Getafe i el Racing, hi han sabut guanyar. El Barça té 33 punts més que el Sevilla, ha fet 31 gols més i n'ha encaixat 22 menys, té una derrota per 12 del seu rival…, però aquests números no són la principal raó per creure en una victòria culer. És cert que el Madrid i el València han caigut a Sevilla, però la predisposició mental dels blaugrana és inigualable. Se l'estan jugant i ho saben. I amb aquesta adrenalina, Guardiola sap, com tots nosaltres, que Messi, Xavi, Puyol, Piqué, Ibrahimovic (sí, sí, Ibrahimovic també) i la resta de membres d'aquest super Barça premeran les dents i s'hi deixaran la pell.

3. Madrid

Vivim un moment històric. Després de l'any dels tres grans títols culers va arribar Florentino Pérez per salvar la galàxia blanca. Les copes del Rei i Europa van fer tremolar el projecte, però els bitllets invertits per Cristiano Ronaldo l'estan rescatant. Mentrestant, que ningú ho oblidi, el Barça ja ha aixecat tres copes aquest curs, però el cop definitiu és la lliga. Si Florentino no guanya res tornarà a engegar el ventilador i ja se sap que en el món del futbol les permanents revolucions de plantilla no serveixen per res. Els dubtes sobre Benzema i Kaká es convertiran en sentències de mort, els veterans salvadors Guti i Raúl es transformaran en carn de geriàtric lluny del Bernabéu i la mentalitat blanca començarà a perdre cos. El Barça ha concedit un respir en no classificar-se per a la final de la Champions, però no pot cedir més. És ensorrar-los o permetre que aixequin el cap. Demà ha de ser un gran dia: algú té motius per no creure en aquesta gent?