Temps d'heroïcitats

Si en deter­mi­na­des pel·lícules el guio­nista fa cons­tar que qual­se­vol simi­li­tud amb la rea­li­tat és pura coin­cidència, el mateix es podria dir de l'actual fórmula 1 com­pa­rada amb la de fa 30 o 40 anys. I no només pel que fa als cot­xes i el regla­ment –això és obvi–, sinó glo­bal­ment. L'única excepció podria ser la passió dels que hi estan impli­cats (pilots, mecànics i alguns –no tots– caps d'equip). En línies gene­rals, la fórmula 1 ha pas­sat de ser un dels espec­ta­cles suprems reser­vats als autèntics afi­ci­o­nats a l'auto­mo­bi­lisme a un feno­men de mas­ses. I, és clar, això és negoci i, com a tal, dóna ales a Ber­nie Eccles­tone per volar cada cop més amunt. I en con­seqüència, l'este­re­o­tip d'exclu­si­vi­tat que sem­pre havia dis­tin­git el Gran Premi de Mònaco s'ha anat expan­dint a la majo­ria dels cir­cuits actu­als.

Més que jut­jar si això és bo o dolent, la situ­ació actual invita a fer un cop d'ull a èpoques ante­ri­ors, comp­tant amb la impres­cin­di­ble com­pli­ci­tat dels que les havien vis­cut. Remun­tem-nos, per una qüestió de pro­xi­mi­tat geogràfica, als qua­tre grans pre­mis que entre els anys 1969 i 1975 es van dis­pu­tar al cir­cuit de Montjuïc i posem-nos en la pell d'aquells vai­lets que allà tenien l'opor­tu­ni­tat d'exta­siar-se veient al natu­ral els cot­xes i pilots que nor­mal­ment només podien veure en les revis­tes (la F-1 pràcti­ca­ment no tenia lloc en aque­lla tele­visió en blanc i negre).

Unes sen­zi­lles iden­ti­fi­ca­ci­ons en car­to­lina, que com a molt duien gra­pada una foto de l'acre­di­tat i l'estam­pació d'un segell de goma, obrien mol­tes por­tes