No sobra cap partit

No s'havia arribat fins aquí perquè l'última jornada fos prescindible. Queda un altre episodi emocionant i aquesta vegada sí que hi haurà un campió. Això sí, el Barça ja toca el trofeu. Tampoc no ha fet aquesta immensa temporada per deixar-la perdre en l'últim moment. El Barça no juga amb la calculadora a la mà perquè sap que tant ell com el Madrid han superat totes les xifres possibles, han sumat més enllà de tots els límits i saben tots dos que l'únic límit definitiu serà el calendari. La lliga s'acabarà la setmana que ve i molt previsiblement s'acabarà amb una victòria dels dos equips. Amb el Barça campió, doncs. El desafiament a distància entre els dos equips des de la victòria dels blaugrana al Bernabeu ha estat apassionant. Els blaugrana van gastar el seu comodí en l'empat a Cornellà-el Prat. Des de llavors, sabia que no havia d'estar pendent del resultat del seu rival pel títol, sinó només guanyar tots els partits. I els ha guanyat tots: els fàcils, els difícils i els més decisius, com el d'ahir. L'últim partit, al Camp Nou contra el Valladolid, s'ha de jugar, és clar. I s'ha de guanyar. En una lliga en què el campió acabarà segurament amb 99 punts no sobra cap partit. Potser han faltat més competidors en la lluita pel títol. Però el ritme que han imposat els dos colossos estava fora de l'abast de qualsevol. Uns per diners invertits i els altres pel seu futbol han trencat barreres. Haver aturat l'empeny del Madrid en la lliga, l'única competició en què ningú cau eliminat, té un mèrit incalculable per a l'equip que ho ha guanyat tot, i que ha disputat la lliga de campions fins a l'últim pas. Guardiola i els seus jugadors són conscients que han fet un any inigualable, però saben que per marcar una època han de guanyar aquesta lliga. I ho faran.

El Barça tenia ahir una prova de nivell a Sevilla i la va superar. No amb comoditat, perquè es va complicar el partit com només ho sap fer ell mateix algunes vegades, però sí amb una gran autoritat quan els dos equips van lluitar per veure quin s'imposava. Fins al 0-3 el Barça va ser un equip valent, atrevit, conscient del que havia de fer i fent-ho amb una solvència que va desarmar el seu rival. Es preveia un partit molt complicat i més difícil de resoldre del que va semblar després pel gran desplegament en tots els aspectes del joc que va fer l'equip de Guardiola. Els jugadors ho van fer tot bé, molt bé. Van moure la pilota amb eficiència i sentit de la verticalitat. Endavant, enrere, cap a una banda, cap al centre, passada en profunditat i, sovint, rematada. Jugades amb principi i final, i amb un sentit precís i efectiu del replegament i la recuperació de la pilota quan la tenia el rival, que era molt poques vegades i durant molt poc temps. El Barça ho va fer tan bé que ja tenia el partit més que mig guanyat a la mitja part, amb el 0-2. Messi havia fet la feina que s'espera d'ell. Liderar i obrir el camí de la victòria. El seu gol duia també un missatge implícit molt bo: Maxwell li va fer una passada excel·lent, però el lateral brasiler, un minut abans, havia fet una errada greu i en una zona perillosa havia donat la pilota a Luis Fabiano. Per sort, Busquets va esmenar la seva errada. El lateral brasiler es va rescabalar en la jugada següent, habilitant Messi perquè obrís el marcador. Era fonamental que cap jugador perdés ni un gram de confiança. En el segon gol es va veure de què està fet Bojan. Sacrificat a la banda esquerra, obrint el camp, estava en el lloc oportú quan l'equip va robar la pilota i Xavi li va fer una preciosa passada en profunditat, que el jove davanter va aprofitar com ho saben fer els golejadors nats.

L'equip va continuar igual fins que Pedro va fer el 0-3. Quedava mitja hora, i el Barça ho havia fet tan bé que havia decidit el partit abans d'hora. Ni en l'anàlisi més optimista es preveia aquella situació. Potser això és el que explica que l'equip permetés que el Sevilla marqués dos gols. L'equip es va afluixar davant la porteria contrària, perquè a més el rival s'havia quedat amb deu, i també es va afluixar a la seva àrea. Ja se sap que aquestes coses el Barça sempre les paga molt cares. Massa. La veritable realitat del partit no van ser els vint minuts llargs d'incertesa fins al final. Però era la realitat que hi havia en el marcador. I ja se sap que en aquesta lliga en què cada gol, cada punt, cada encert, cada badada, cada decisió d'un àrbitre (el d'ahir també va fer coses diguem-ne estranyes amb el 2-3) poden decidir un campionat, els números manen. El Barça va ser resultadista fins al final, o sigui, es va allunyar de la seva àrea i va marejar la pilota dins el camp del Sevilla fins al final. Guardiola, que ja havia vist el risc quan Kanouté va fer l'1-3 i ho va expressar amb uns quants cops de colze de ràbia al lateral de la banqueta, es va posar en el seu paper a la sala de premsa: res no està decidit, el partit contra el Valladolid serà difícil. És cert, tant com que no ens defraudaran.