Joan Creus

Mai ha estat al costat dels focus. Ni ho ha volgut. Mai ha reclamat cap protagonisme. Ha defugit els mitjans de comunicació amb elegància durant la seva llarga trajectòria com a jugador. Mai tenia un «no», però preferia que la referència periodística fos qualsevol company seu. Ell s'oferia com a últim recurs. Amb el seu posat de com qui no vol la cosa està atent a tot. És observador. Molt. Estudiós. Molt. Ho ha estat com a jugador i sempre ha sabut llegir els partits i valorar el que més convé a l'equip. Ara, als despatxos, ha fet el mateix. Li agrada l'esport. En majúscula. És un expert que ha tingut durant molts anys una dedicació professional al bàsquet, però hagués pogut ser en qualsevol altre esport. Sempre ha estat una referència dins la pista i fora del que pretenia el seu entrenador. En el moment que això no va ser així, va preferir baixar uns quants esglaons i tornar a passar-ho bé jugant a bàsquet. A la pista i jugant de base, amb la mirada sovint en tenia prou. Ara continua mirant. I veient. Joan Creus, director esportiu del Barça de bàsquet, segurament no voldria llegir aquest article ni molts dels comentaris que aquests dies s'han fet sobre la seva feina i la seva figura. Ell fa la seva feina. El que ha de fer. Apareix en ben poques fotos de les celebracions de l'Eurolliga. Sap quin és el seu paper. Sempre ho ha sabut. Feia de comentarista de ràdio i sabia amb tots els ets i tus els sistemes dels equips i les característiques dels jugadors. Omplia la retransmissió amb humilitat i discreció, però amb una càrrega de coneixements equiparable als que tenien en qualsevol de les dues banquetes. O potser més. Es preparava els partits com ningú i amb la sorpresa de més d'un de veure'l amb un micròfon a les mans, ell que sempre estava tan lluny dels mitjans. Va ser la seva gran aventura tot just deixar la pràctica del bàsquet. I s'hi sentia còmode. Comentaris assenyats lluny de les crítiques fàcils. Tertulià intel·ligent per fer entendre l'esport i els seus valors. Ara se sent còmode dissenyant un equip de bàsquet capaç de guanyar i de jugar bé. I de treballar amb qui parla el seu llenguatge. No és difícil. Fa uns anys, no gaires, cada dia quan feia la bossa per anar a entrenar-se, al marge de mitjons, samarretes, sabatilles i altres coses, Joan Creus, sempre hi posava ganes d'entrenar-se. Imprescindible. Fins els quaranta anys. Ara segur que cada dia continua fent la bossa. Segur que hi té dades, vídeos i estadístiques de mig món. I ganes, moltes ganes de treballar.