Petites històries
Jordi Camps
El passat va ser diferent
Vivim en un món en què l'esport és un dels principals exemples de globalització i professionalització de la societat. Ja fa tants i tants anys que la televisió ens mostra el que ens mostra, que les noves generacions es poden arribar a pensar que l'esport d'elit ha estat sempre així. Que qualsevol ciutat de qualsevol país del planeta vendria la seva ànima per ser la seu d'uns Jocs Olímpics; que els controls de dopatge als esportistes s'han fet sempre; que la tecnologia ha estat sempre la punta de llança del progrés dels rècords; que les samarretes dels esportistes plenes d'anuncis és d'allò més normal, igual que el fet que els clubs i les seleccions estiguin plens de jugadors no nascuts a la terra dels equips que representen.
Doncs no. Si fem un breu viatge per la història de l'esport, retrocedint com a molt al 1972, trobarem prou exemples per recordar als que ho han oblidat i mostrar als que no ho sabien, que el passat va ser diferent. Pitjor? Millor? Diferent.
Si hi ha una ciutat lligada a l'olimpisme, a més d'Atenes, és Lausana, que des del 1915 és la seu del Comitè Olímpic Internacional (COI). Lausana no ha estat mai seu d'uns Jocs. I a més, no ho ha volgut ser. L'any 1988 l'Ajuntament de Lausana va aprovar presentar una candidatura per als Jocs d'hivern del 1994 i va sotmetre la proposta a referèndum. Els ciutadans de Lausana van dir «no» als Jocs amb un 62,3% de vots en contra. I parlem del 1988, quan es començava a veure que els Jocs movien molts diners.
Uns diners que l'octubre del 1980 van portar a un club danès, l'Helsingoer, a jugar amb publicitat a la samarreta en el partit d'anada dels vuitens de final de la recopa d'handbol que va guanyar al Sasiya d'Anvers. La Federació Internacional d'Handbol va sancionar l'Helsingoer amb 500 francs suïssos i el va excloure de la competició. «No es poden portar anuncis», va deixar la federació.
La federació internacional de natació ha tingut problemes amb els banyadors de manera periòdica. Aquests darrers anys hem viscut la pluja de rècords amb els banyadors màgics (a la foto). L'any 1973, un entrenador de la RF Alemanya va proposar que els nedadors fessin les proves de natació dels Jocs de Montreal del 1976 a pèl. Gerhard Hetz, mantenia la tesi que els nedadors i nedadores de la RD Alemanya s'entrenaven despullats i que per això eren tan bons. Afirmava que ell havia fet uns tests a vuit nedadores i que, sense roba, eren tres segons més ràpides. La federació va dir que no. A Montreal, tres anys després, la federació va prohibir el que es van anomenar banyadors transparents i va delimitar els centímetres quadrats que havien de tenir. «A aquest pas, les piscines seran pistes de streaking», va dir un membre de la federació.
Posats a dir coses, tres grans frases per acabar. El juny del 1972, Joan Antoni Samaranch, llavors membre del comitè executiu del COI va fer unes declaracions a l'agència Alfil, en què va dir: «Els Jocs Olímpics no han de ser un fira publicitària.» El futur, que ell va dirigir, va anar ben diferent. Igual camí va seguir el pronòstic que l'agost del 1977 va fer el cap de control mèdic dels Jocs de Montreal: «El dopatge està definitivament en el seu ocàs.» I Pablo Porta el setembre del 1975 va dir, sobre el que anomenaven «invasió estrangera» del futbol espanyol: «Si no posem límit, el 1982 la selecció espanyola estarà formada per jugadors de segona i tercera divisió.» Vist el paper que va fer la roja en el mundial del Naranjito, potser sí que eren jugadors de segona i tercera.