Una final a Barcelona

Dos dies abans de la final de la lliga de campions, i reconvertida per Guardiola l'absència del Barça al Bernabéu en un repte per a l'any que ve, és hora de desemmascarar la fal·làcia que proclama que ni el Barça ni la ciutat de Barcelona haurien de demanar mai més ser la seu de la final de la màxima competició europea. I fora problemes per qui creu que ser-ne l'amfitrió és una pressió afegida o per qui tem que l'etern rival vingui a fer la festa a casa teva. Dos pardals d'un tret. Són curiosos alguns discursos en aquests temps de bonança blaugrana. Les merescudes lloances a l'equip i al tècnic van lligades a la reafirmació d'un model de club i d'una manera de fer, però perviu la temença de caure en els mateixos mals de qui practica un model i unes maneres a les antípodes de les pròpies. Jo veuria de gust que la final de la Champions del 2013, per dir la primera encara no concedida, fos al Camp Nou. Seria un element de pressió afegida per al Barça durant aquella temporada? No necessàriament. Si de debò creiem que aquí es fan les coses d'una altra manera, podem creure també que la gestió que faria el Barça del fet de tenir en l'horitzó la final a casa seria ben diferent de la que ha fet el Madrid. Canviant l'obligació per l'al·licient, l'obsessió per la il·lusió. Acollir una final no és una molèstia, és una festa i un honor, a més d'una via d'ingressos. En temps de crisi, no tenim notícia que l'impacte econòmic dels esdeveniments esportius vagi de baixa. Ahir, el Sevilla i l'Atlético de Madrid van jugar una final a Barcelona per raons merament econòmiques que no van donar ni peu a cap debat sobre la conveniència ideològica del partit. Només faltaria, doncs, que en nom del negoci es pugui jugar com si res una final de la copa del Rei al Camp Nou i, en nom dels fantasmes de la pressió i la por, l'estadi més gran d'Europa no pogués acollir mai més el partit de futbol de més impacte mundial.