Eulàlia Iglesias

Una vegada vaig sortir en una fotografia a la revista Variety, però no va ser per motius cinematogràfics. A la foto hi sóc amb la meva amiga Eulàlia Iglesias celebrant un gol del Barça a l'Arsenal (marcat per Giuly, se'n recorden?) que va ser anul·lat perquè, prèviament, l'àrbitre va xiular una falta a Eto'o comesa pel porter Lehman, que va ser expulsat d'un partit que va costar guanyar. Recordo els crits d'espant de l'Eulàlia cada cop que Henry s'acostava a l'àrea del Barça. Aquell dia de maig del 2006, en què el nostre equip va guanyar a París la seva segona copa d'Europa, vaig descobrir que l'Eulàlia, una dona tranquil·la i de gestos delicats, es transforma veient jugar el Barça: que hi pateix molt, cosa que me la fa tan pròxima com quan ens emocionen els mateixos detalls d'una peli.

Aquella final de la copa d'Europa la vam veure en una sala de l'hotel Majestic de Canes, on ens van fer la foto que va sortir publicada al Variety amb un peu de foto que ens definia com a exemple dels «fanàtics» del Barça presents a la ciutat durant el festival. Quatre anys després, lamentant encara que no tornaríem a veure a Canes una final de la Champions disputada pel Barça, hem tingut l'oportunitat de celebrar amb l'Eulàlia la lliga recentment guanyada. Va ser en un pub irlandès descobert per en Quim Casas i on també vam anar amb la grandíssima barcelonista Violeta Kovasevics. Sort que vam arribar una mica tard i ens vam estalviar els primers deu minuts de patiment del partit contra el Valladolid. Després vam veure el nou film de Kitano i, sincerament, ho vaig lamentar: hauria estat millor continuar celebrant la victòria. Ella no, ja tornava a pensar intensament en el cinema, malgrat que jo li plantejava que, en aquest cas, Kitano potser no s'ho mereixia.

Passats uns dies, entre pel·lícula i pel·lícula, vaig preguntar a l'Eulàlia què va fer-la barcelonista. Com en el meu cas, té un germà més gran que, quan era petita, li va encomanar la seva passió pel club. Era al principi dels vuitanta i li encantaven Krankl i Simonsen. Curiosament, no té un gran record del Barça entrenat per Cruyff i, després d'anys de distanciament futbolístic, s'hi va tornar a enganxar amb l'equip de Rijkaard i encara més amb el de Guardiola: per la seva manera de jugar, per la manera de viure la fama futbolística. Absolutament entregada al barcelonisme, té un petit problema: el seu company és de l'Espanyol i, per tant, anticuler. «Però com que em veu patir tant, es compadeix. I, a més, com que li agrada el futbol, cada cop pot ser menys antibarcelonista», em va dir somrient.