L'actitud val més quemil disculpes

Diuen que una imatge val que més que mil parau­les. Pos­si­ble­ment és el poder de la retina, que és més poderós que les mol­tes expli­ca­ci­ons que puguin arri­bar a dir-se. Una acti­tud, més enllà que una imatge, sovint també diu molt més del que es pugui par­lar després. Sobre­tot si l'acti­tud supera amb escreix un gest pun­tual, una reacció en calent, un movi­ment en fals. Situ­a­ci­ons que poden dis­cul­par-se perquè nor­mal­ment són pro­ducte de la irre­flexió, de l'ins­tint. Només l'efímer, però, per­met expli­ca­ci­ons de pene­di­ment. El cas de Fer­nando Ver­dasco en la final de Niça, ara fa una set­mana, és d'aque­lles acti­tuds que cos­ten de jus­ti­fi­car. Per mol­tes dis­cul­pes que després pogués i volgués donar (i que les va donar).

La seqüència, però, admet pocs dub­tes. Comença amb una afir­mació de ràbia, en veu alta, diri­gint-se al seu pare –«s'ha jugat deu pilo­tes i les deu li han entrat. Deu de deu»–. La ges­tu­a­li­tat exa­ge­rada, i el to visi­ble­ment enfa­dat és el que pro­pi­cia els pri­mers xiu­lets a la gra­de­ria –«era la pro­vo­cació de dos afi­ci­o­nats», va acla­rir en les dis­cul­pes–. En el següent des­cans, però, no va poder repri­mir-se i va insul­tar Gas­quet, el seu rival i final­ment botxí en la final –«puto francès de merda», va excla­mar. Els xiu­lets a la gra­de­ria, ales­ho­res, ja eren gene­rals. El madri­leny, però, no es va ate­mo­rir i s'hi va enca­rar, dema­nant-los més xiu­lets. El jutge de cadira ho va inten­tar con­tro­lar, però només va que­dar en ordre amb la fi del par­tit, amb tri­omf de Gas­quet.

Pos­si­ble­ment només es tracti d'un mal dia, o d'una suc­cessió de cir­cumstàncies des­a­for­tu­na­des. Pot­ser sí. Però cer­ta­ment, l'entorn en què et mous acos­tuma a fer més fàcil aque­lles jor­na­des de peu esquerre que només sem­blen pre­pa­ra­des per fer-te la guitza. A Ver­dasco, ja fa un temps que l'acom­pa­nya sovint un amic d'aquells que segu­ra­ment aju­den menys del que hau­rien d'aju­dar. De nom Clau­dio, és fill de joiers i sem­pre li ha agra­dat rode­jar-se de juga­dors i gent famosa. És aquell –per qui no el cone­gui– amb qui Ver­dasco feia aquells gests de poder emu­lant Son Goku en l'obert d'Austràlia de l'any pas­sat, en què va sig­nar unes magnífiques semi­fi­nals. Un amic que, pre­ci­sa­ment a Mel­bourne, va tenir pro­ble­mes amb Nadal i n'ha tin­gut amb Fer­rer, sense anar gaire lluny en el pas­sat Godó. No són els únics. Ha tin­gut més polèmiques amb altres juga­dors perquè els insulta i els increpa a sota veu. El con­trola el pare de Ver­dasco, o el pre­pa­ra­dor físic, o Tomàs Car­bo­nell, el seu agent des del gener. El català, tan sen­sat ara com quan ho era a la pista, ja ha adver­tit diver­ses vega­des el madri­leny de la importància de l'acti­tud. «No tot és el ten­nis», és una de les seves fra­ses. Pel que es va veure a Niça, però, hi ha alguna lliçó que encara no li ha que­dat gaire clara. Per mol­tes dis­cul­pes que donés, i pel mis­satge que va escriure a la càmera després de gua­nyar el debut a Roland Gar­ros: «Ens veu­rem, petons.»