5. «Villaconejos is my lady»

Primera consideració: serveixi aquest article com a homenatge al periodisme sobadament tan castigat com és l'esportiu. A aquells locos bajitos que trepitgen asfalt, que ajusten l'objectiu, que posen el micròfon, que van amb llibreta o que planten la càmera. Periodisme de carrer. Sempre m'ha sorprès (molt negativament, malfia-te'n) la gent que en les redaccions s'emprenya quan el cap de torn els envia als llocs... Però si és on hi ha la informació, el moviment, la notícia... És per això que ahir vaig disfrutar com un novell i ho escriu un que cada matí entra en un parc temàtic d'actualitat i acaba com una criatura amb sabates noves. Però retrobar periodistes veterans a primera línia de foc, com l'Emilio Pérez de Rozas, el Manolo Oliveros, el Sergi López Egea, l'Àlex Santos, el Pepe Gutiérrez i fotògrafs com l'Arolas, el Cotrina i el Zueras sentint com a seu el periodisme és de genuflexió.

Segona consideració: això ha canviat molt. Tot plegat és com Los Angeles: «LA is my lady», que cantava Sinatra. Una zona mixta amb tanques que formen un passadís que va als compartiments on descansaran les caixes amb les firmes. Els periodistes incrustats a l'espera de l'arribada de les candidatures elevant a artistes de Hollywood els grupuscles i derivats que transporten les caixes com Esteso i Pajares arrossegaven els dits incorruptes de San Nepomuceno a Los bingueros. La mescla és delirant. No saps si és el passeig de la Fama o el carrer Escudellers. Si Ferran Estrada, pare putatiu de Jimmy Jump amb la barretina incrustada, ha aconseguit les firmes, si Jaume Guixà a les caixes hi porta sabates o si Jaume Ferrer és un holograma. Remake de ¿Qui va enganyar Roger Rabbit?: dibuixos animats i éssers reals. Com que tot és un allioli, pel passeig hi poden passar tants figurants com estrelles, però has de saber separar el gra de la palla, o què és un gra i què... una palla (amb perdó, però mai millor dit). I és impossible saber-ho.

Jaume Ferrer arriba amb un minibús, tot molt discret. Marc Ingla envia per Twitter el nombre de firmes abans que el sapiguem els pringats que estem a peu dret al Camp Nou. I la candidatura de Sandro Rosell va sobrada de fons i de forma: dos cotxes oficials (diria que Toyota), dos BMW, un Porsche Cayenne que aparquen el candidat i la seva junta al Camp Nou... al marge d'un Golf que deu ser el que porta les caixes. Reservoir Dogs: Mr. Brown, Mr. Blue, Mr. Pink, Mr. White... al passeig de la Fama. Els fotògrafs criden, el de TV3 demana pas, les ràdios informen a l'instant... José Manuel Lázaro, imprescindible responsable de premsa, intenta controlar els incontrolables. Contrasta la modernitat del club amb aquest sistema electoral antic amb aroma de naftalina que recorda més la UHF que la TDT. S'ha fet massa gran i massa modern el Barça per tenir aquests dies en blanc-i-negre: el fenomen dels precandidats o la síndrome Belén Esteban (roda de premsa, quatre fotos, deu tertúlies i cent entrevistes i... «¡Saaaaalvame, soy un naufragoooo!»), la recerca i captura de firmes a la manera Pretty Woman («Vol la meva firma? Faci'm molt la pilota i regali'm de tot»), l'entrega de les signatures a la junta electoral (comptar i recomptar amb una lentitud que no s'aguanta) i els quinze dies que ens esperen enmig de mercats, penyes i centres socials. A última hora, apareix Agustí Benedito, hàbilment mogut pels fils de Xavier Roig i fent-se l'interessant per mantenir el suspens. «Us pensàveu que no?», deu pensar desafiant. «Doncs, 2.847 firmes i prova superada.» Ara haurem d'esperar a dijous per reconfirmar els quatre, ara sí, candidats. Tot lent, molt lent. Vell, molt vell. Un Barça modern amb el sistema electoral de Villaconejos i amb les formes nord-americanes dels vespres de glamur. Ho canta Sinatra de Los Angeles: «She's my lady.» I a ella, ja se sap, se li perdona tot. O gairebé. Com al Barça.