7. La llengua mossegada

És un titular rere un altre. Albert Perrín arriba a Canaletes i deixa anar una gran frase que el defineix perfectament: «L'on the record i l'off the record són dues expressions que no ho he tingut mai clares.» Ho entenc. És acabar la frase i començar un festival pirotècnic que no em permet fer un article de color, sinó un de periodístic. Comencen els focs: «Sandro es retirarà. Sortiran més coses de les que ha dit l'Ingla, té més draps bruts amagats. Els calaixos d'estan obrint i són profunds. He estat cinc anys atacat pel Sandro, directament per ell o per persona interposada, és a dir Toni Freixa, a qui respecto, però que sempre deia que ell no estava amb Rosell i mira ara. El Sandro està recollint el que ha llaurat i tot plegat sabent que no volia ser president del Barça, el que volia era ser el segon, però no ha trobat ningú.» El bolígraf va a tota nata, però no pot seguir la velocitat verbal del Perrín, de qui temo que després de la conversa hagi d'anar al centre d'atenció primària (CAP) més proper a posar-se punts de sutura a la llengua. Segueix: «Marc Ingla porta penjada una gran medalla i se l'ha de felicitar: amb ell com a vicepresident esportiu no vam guanyar res i ens van fotre una moció de censura. Fantàstic. Ingla és el cap de personal de Ferran Soriano. És normal que aquest senyor vulgui sotmetre a referèndum ara el canvi de samarretes? Sap el que cost que té això? Però si ha estat cinc anys responsable de màrqueting...» Al centre d'atenció primària em temo que l'hauran d'ingressar perquè de la mossegada a la llengua li ha sortit verí i els metges temen que se n'hagi empassat algun litre. Però, malgrat tot, Perrín continua: «Hi ha gent com Alfons Godall que no m'ha volgut en la candidatura, però ell mai m'ha dit a la cara que no em vol al seu costat. El problema de Godall és que, com Ingla, parla per boca de Ferran Soriano i mai diu res per ell mateix.» Penso que també li hauran de fer una neteja d'estómac, no sigui que li hagi quedat verí per algun vas comunicant, però abans de l'endoscòpia continua sense tenir final: «Ferran Soriano és una persona molt intel·ligent, molt capaç laboralment, un panzer del treball, però és molt envejós a l'hora d'aconseguir fites. I en aquesta vida no val tot. Amb Soriano tinc un problema d'edat, ell no m'entén, i al revés. I més quan al davant tenia un tocacollons com jo.» Estic convençut que a l'Albert Perrín, un dels grans pares de l'Elefant Blau, l'hauran de tenir com a mínim una setmana ingressat perquè els punts de la llengua amenacen estampida. I és que segueix i segueix i segueix... «És veritat que hi ha molta gent que diu que jo sóc el problema pel qual no hi ha una candidatura unitària. Però si em ve el Jaume Ferrer i em diu que pel bé del barcelonisme jo no puc continuar amb ell, me'n vaig cap a casa. Ni un problema. Impossible no hi ha res. Ara bé, veig molt difícil una candidatura unitària. Som catalans i els catalans no som així, som d'-ismes. Crec que seran unes eleccions amb tres candidats al final: Ferrer, Ingla i Benedito.» Està convençut que Sandro Rosell s'acabarà retirant de la cursa electoral. Ho repeteix sistemàticament. I ja me l'imagino corrent pels passadissos de l'hospital mentre la infermera intenta cosir-li la llengua: «No em faran callar», assegura, tot i que també té paraules d'elogi. «L'Agustí Benedito és el més autèntic. El més desconegut, però és molt transparent, net, seriós... Però no s'ajuntarà amb ningú. Garanteixo que en Jaume Ferrer serà un gran president. És l'antítesi en les formes del Jan (Laporta) i una persona que ha passat amb èxit per les àrees del club en què ha treballat. En Jaume és una persona discreta, pencaire, sap fer molt bé la feina. Serà el gran president del segle XXI.» Abans d'acabar riu quan li qüestiono si això no comença a ser massa brut: «Brut? Però si sempre ha estat igual... Totes les eleccions. No és gens diferent d'altres campanyes. Si saps alguna cosa, has de denunciar-ho, i si no ho fas estàs falsejant la realitat.» De tot plegat, Albert Perrín, gat vell que no té por de res i que ja ha passat per totes les oposicions possibles, en treu una conclusió a la mateixa font de Canaletes, centre històric del barcelonisme: «En els darrers anys hi hagut massa vanitats personals, egos, protagonismes... i l'amistat que teníem n'ha quedat ressentida. Molt ressentida.» És un bon final dels focs artificials. L'últim petard és tan sincer que li ha fet llufa. No farà falta anar d'urgències. Ja s'ha frenat, tot i que el reclamen per marxar perquè a la nit té dos actes, a Sabadell i a Terrassa. Tremola, Vallès. Amenaça Perrín.