Un pas enrere

Valverde ja va avisar que els rivals modestos que es tanquen acostumen a tenir com a conseqüència l’ennuegament al Lluís Companys. No es va equivocar. Rival defensiu i peces clau amb dia espès fan de mal barrejar, així que la mescla va tenir com a resultat el 0-0 de l’Espanyol contra el Múrcia, que des de l’inici va tenir clar que era un bon marcador.

L’Espanyol va assumir el rol de gran contra modest. La classificació hi obligava. I el plantejament d’un Lucas Alcaraz molt conservador. El Múrcia va sortir amb les línies endarrerides i aquest cop no hi va haver gol matiner per obligar-los a mostrar un xic més d’ambició. Valdo va disposar de dues ocasions tot just arrencar per fer mal, però es va entretenir massa i va facilitar la feina a la cobertura visitant.

L’Espanyol va protagonitzar un inici engrescador, com si la presència de De la Peña hagués comportat més amor per la pilota. Tots volien tenir-la i la demanaven. Entre Movilla i el subterrani Pablo García miraven de limitar l’aportació del càntabre i convertien l’atac blanc-i-blau en un joc d’intermitències en què es trobava a faltar la brillantor de la llum més intensa en el tram inicial de la temporada, Albert Riera. El manacorí va entrar poc en joc per a desgràcia de Tamudo i Luis García. La millor ocasió va haver d’arribar a pilota aturada amb el de Santa Coloma tocant la pilota, que es va perdre desviada a un pam de la porteria. Decepció a la graderia, ben poc poblada, que, com l’equip, es va anar ensopint amb el pas dels minuts, òrfena d’oportunitats de vibrar.

Travesser de Chica
La segona meitat va començar animada amb un xut de Chica al travesser. Falses esperances. El joc no va millorar gens, i mantenia la monotonia de gran part del primer temps. La novetat va venir del bàndol visitant, que va aprofitar una rematada de Regueiro en un còrner per fer pujar l’autoestima i creure que podien treure més que un punt. Els murcians van agafar les regnes del joc davant un Espanyol incapaç de trobar la manera de fer connectar migcampistes i atacants.

El despertar visitant va servir de ben poc, perquè el partit es va convertir en un debat improvisat sobre si s’ha de llançar la pilota a fora o no. En pocs minuts, fins a set cops es va llançar l’esfèrica fora per atendre algú. Esbroncades diverses i el pobre Gotiom amb unes rampes que no t’hi vulguis trobar.

Les aturades només van servir per acabar de matar un partit sense ritme, en què les substitucions van quedar en anècdota. Ni combinacions, ni velocitat, ni desmarcades ni gols, l’essència del joc. De futbol, la veritat és que n’hi va haver ben poc per a desgràcia dels poc més d’11.000 seguidors que van tenir l’humor de pujar al Lluís Companys enmig del pont. No van trobar trànsit, segurament la millor notícia de la nit. Bé, l’Espanyol es manté en zona Europea. Ja en són dues.