Oleguer o el futbolista més atípic

“Coneix bé els seus límits i els explota al màxim. El que sap fer, ho executa sense errors”. Aquest era el diagnòstic sobre Oleguer Presas (Sabadell, 1980) d’un membre del cos tècnic del Barça a finals del 2005, quan l’equip es comportava com una màquina. Tècnicament limitat, sense excessiva velocitat, no s’excedia en quasi res, però tampoc se li veien parts vulnerables. Era pura concentració, titular fix i una peça valorada pels seus companys. Amb la davallada de l’era Rijkaard se li han destapat més els defectes que a la majoria, accentuat tot plegat per diverses lesions, fins al punt de decidir posar final a sis temporades al primer equip blaugrana, que l’ha traspassat a l’Ajax per 3 milions d’euros més 2,2 de variables.

No és casual que hagi sigut el club holandès el destí del defensor. Rijkaard li va recomanar al seu amic Van Basten, nou tècnic dels d’Amsterdam, i l’operació es va acabar concretant ahir. Allà Oleguer es desfarà de bona part del simbolisme que ha arrossegat a Can Barça i que en alguns casos l’ha ajudat i en d’altres tot el contrari. Per una part el va distanciar del futbolista inculte i poc compromès; al mateix temps es generava enemics per les seves posicions polítiques: independentista, d’esquerres i antiglobalitzador, ideals que ha defensat en polèmics articles, com la seva opinió entorn de l’etarra De Juana Chaos. D’aquell cas en va criticar el funcionament de l’Estat de dret i Kelme li va retirar el patrocini de les botes.

L’activisme d’Oleguer l’ha dut a escriure un llibre, Camí d’Ítaca, a nombroses manifestacions i actes prookupes –en una baralla va ser imputat presumptament d’haver agredit la policia– i a implicar-se en la lluita contra els skin heads a Sabadell. Res d’això li ha valgut en jugar pels camps d’Espanya. Els crits i insults per no proclamar que jugaria amb la selecció espanyola l’han estigmatitzat fins al punt de ser guinyol de la brunete al costat de Carod-Rovira.

Debut amb Van Gaal
A Holanda serà un simple futbolista, com quan va debutar amb Van Gaal el 2002. Serà aleshores quan podrà recordar que va ser gairebé indiscutible les dues temporades glorioses de l’era Rijkaard. Al costat dels Ronaldinho, Deco, Eto’o, Xavi o Puyol, el central de Sabadell hi tenia un lloc reservat, fos de central –el primer any– o de lateral dret, el segon. Per als més crítics, era l’anomalia d’aquell equip, per d’altres un exemple de progressió i del voler és poder.

En tot cas, el seu rendiment, creixent i complidor, el va dur fins a una concentració de la selecció espanyola. Paradoxalment, aquell va ser el punt àlgid d’Oleguer, que va jugar poc després la final de la Champions League, relegat a la segona part pel decisiu Belletti. Ja gairebé res tornaria a ser el mateix, ni per a ell ni per a aquell equipàs. Havien tocat el cel i començava el descens general als inferns. L’Ajax, on s’hi trobarà Gabri, l’espera perquè recobri la seva regularitat i, als 28 anys, pugui aportar la seva maduresa, al camp i al vestidor.