Bojan empeny Catalunya

El futur de Catalunya i Euskal Herria com a seleccions nacionals amb dret a participar en competicions oficials està, segurament, igual de boirós avui que fa poc més d’un any, quan totes dues seleccions es van trobar al Camp Nou, però el seu present, l’emocional i el futbolístic, va bategar amb força ahir a San Mamés.
La lesió important d’Albert Jorquera en una acció fortuita en solitari va ser l’única circumstància lamentable d’una festa grossa per a catalans i bascos, amb 40.000 espectadors fent bullir San Mamés, amb futbol decreixent però intensitat sostinguda fins al final i amb un empat al final (1-1), que és l’anècdota d’una jornada plena de simbolisme i voluntat reivindicativa.

Compromís, futbol i Bojan
Més de cinc mil catalans van acompanyar l’equip nacional en la seva primera sortida en els últims 34 anys. Un passet més cap a la normalitat. La selecció catalana, que estrenava equipació negre per votació popular, va respondre amb molt compromís i un bon partit, amb uns magnífics primers 60 minuts, jugant al que sap i al que li agrada, futbol de combinació, amb la força de Puyol enrere, la conducció de Xavi i Sergio al mig i sobretot amb l’alegria ofensiva de Bojan davant.

El jove davanter del Barça va convertir el seu debut amb Catalunya en una petita festa, marcant el gol de la victòria –bona assistència de Coro– i protagonitzant les accions més brillants, com ara una assistència de cullera a Xavi o una altra rematada de gol que Lafuente va refusar (quin remei!) amb la cara.

Saba nova del Barça per a una selecció catalana que, per lesions o per falta de permís dels clubs, va haver de prescindir de jugadors com Valdés, Oleguer, Cesc, Tamudo, Piqué, Riera, Lopo, Jarque, Luis Garcia, Luque o Capdevila entre altres. Massa potencial com per resistir la temptació d’imaginar-se una selecció normal plantejant-se les competicions amb optimisme i ambicions.

Esperit de lluita
Com va passar fa uns mesos al Camp Nou, el duel tenia molt d’amistós i no amagava la complicitat dels protagonistes, que van sortir al terreny de joc barrejats, que van escoltar els himnes nacionals mentre sostenien una pancarta amb el lema “Una nació, una selecció” en català i euskera, i que van acompanyar amb un esforç notable la remor reivindicativa d’un San Mamés, que tan bon punt cridava “Independència” o “espanyol qui no boti”, com vibrava amb la inconfusible sonoritat d’un estadi en plena disputa esportiva.

Perquè amics, còmplices i protagonistes d’una festa, sí, però cap que volgués perdre el partit. I si en el partit d’anada, va ser Catalunya qui va remuntar, ahir va ser Euskal Herria qui ho va fer (Aduriz) culminant un contraatac espectacular. Un bon final per a un partit on el resultat no compta.