Té sentit fer el passadís?

Ràbia, indignació, morbositat, mordacitat... Tot això passarà com pel túnel dels horrors durant el passadís que aquest dimecres haurà de fer el Barça al Bernabéu per donar l'enhorabona al Reial Madrid pel seu trenta-unè títol. Tal punt d'animosos sentiments s'eixuguen davant la paraula esportivitat per justificar una tradició que alguns consideren ben modèlica i vigent i altres ben ximple i anacrònica. Esclar que el Barça ha de fer aquest passadís, a pesar que a les entranyes del Camp Nou, des de l'afició, jugadors, tècnics i directius, el veuen com el viu retrat de la humiliació. Justa o no, la rellevància extraesportiva, mediàtica i fins i tot política que pren la qüestió planteja aquest debat. ¿S'ha adulterat el sentit de fair play amb què va néixer? ¿Té sentit continuar-ho fent quan són més vegades que s'ha deixat de fer que les que s'ha escenificat així l'honor del campió?

"Com a culer no m'agrada fer el passadís al Madrid, però com a esportista cal reconèixer el campió", va compungir-se el capità Carles Puyol, la segona generació de jugadors del Barça que tindrà l'honor -l'honor?, aquesta és la qüestió- d'homenatjar l'etern rival pel títol de campió. El 1988 els Zubi, Alexanko, Calderé, Carrasco, Julio Alberto, Robert, Víctor, Migueli, Lineker, Schuster -les voltes que dóna la vida...- i companyia van fer el passadís al Madrid campió de Lliga al Camp Nou. L'estadi va tenir les dosis de masoquisme necessàries. La grada renegava de tothom pel motí de l'Hesperia i la nit va ser tan insòlita que el Madrid va respondre al passadís blaugrana creant-ne un a continuació per homenatjar el seu rival, que havia guanyat la Copa del Rei, amb Luis Aragonés, feia poc més d'un mes. Dels xiulets furibunds inicials es van passar a corejar olés amb les jugades del Barça després del 2-0 final de Carrasco i Lineker.

"Això dels passadissos és una bajanada. Jo ni me'n recordo que els vam fer. No se li ha de donar tanta importància. Si es fa, que sigui amb tota la naturalitat. Si no, tampoc hi ha cap obligació", exposa Víctor Múñoz. "A mi també em semblen una tonteria. Aquesta és una manera caducada de demostrar esportivitat. S'haurien d'evitar de fer ara perquè amb el ressò mediàtic i polític un es pot sentir ofès", assegura el també exjugador Julio Alberto.

El juny del 1991 va ser el Bernabéu que va veure com el Madrid feia el passadís al Barça campió de Lliga. A aquesta tradició és difícil de trobar-li data, perquè ja el 1932 el Madrid va arribar campió a Les Corts (2-2) i a ningú se li va acudir homenatjar el rival. Tampoc la temporada 1960-61 Chamartín va reclamar passadís al Barça tot i ser un brillant campió (3-2). I al Camp Nou ni se li va acudir donar l'enhorabona al ja campió Madrid en l'avantpenúltima jornada (0-0) de la Lliga 74-75. És més, el tècnic blanc Miljan Miljanic es va queixar que "com a esportista no puc estar content amb aquest ambient. Això ha tingut menys de futbol que de guerra".

"Això dels passadissos té més de muntatge que de fair play, però ja que hem de pagar aquest peatge potser ho hauríem de fer amb tots els jugadors del primer equip", afirma Antoni Rovira que, com a actual directiu del Barça "acata fer el passadís, però no està d'acord amb una pràctica que té poc de cortesia i molt de sotmetiment". La penya Almogàvers va fer ahir una crida a la directiva perquè manessin als jugadors de no fer el passadís, ja que s'ha "transformat en una burla i escarni". "La bona educació no va renyida amb el sentiment", reacciona un il·lustre barcelonista, Anton Maria Espadaler. Passadís, sí o no?