Passeig i gols en el tràmit de l’Espanyol davant el Santboià (5-1)

Si una competició és incòmoda, cal buscar-hi el vessant positiu. I l’Espanyol ho va fer a la perfecció. Els blanc-i-blaus van capgirar la inoportuna Copa Catalunya per oferir una remuntada impecable, dos grans gols i una bona sintonia entre l’escassa representació del primer equip i l’última lleva que truca a la porta de Tintín Márquez. El 5-1 va plasmar la superioritat sobre un voluntariós Santboià que volia donar la campanada per arrodonir el centenari, però va caure amb contundència a La Devesa.

El tram inicial va aixecar sospites sobre la motivació del gran. El Santboià va sortir amb les revolucions al màxim i bolcat sobre la porteria de Cristian Álvarez. La il·lusió dels de Tercera va rebre el premi al minut 15 en un excés de confiança del central Yago que va rebre càstig en forma de croqueta impecable de Gallart i regal per al gol de Fran.

Els fantasmes d’edicions anteriors flotaven a l’aire. Les sorpreses són una tradició a la Copa Catalunya quan la desmotivació i els onzes experimentals es barregen amb la fam de glòria efímera del petit. El problema és que l’empat no es va fer esperar gaire. Amb el públic més pendent de xiular l’arribada del Barça que de seguir el partit, Luismi va tocar de cap al primer pal una falta lateral servida per l’hiperactiu Méndez. I sense temps d’assumir-ho, Coro connectava una volea impressionant des de la frontal per situar l’Espanyol davant.

Sense història
El pas dels minuts havia comportat la llei de la lògica damunt del camp. La qualitat tècnica més alta dels blanc-i-blaus es feia notar amb Sielva tallant tot intent de sublevació. I el partit no va oferir gaire més història. La represa va arrencar amb Gotor inesperadament sol a la frontal de la petita per fer el tercer i la canonada imparable deu minuts més tard de l’esquerra de Javi Márquez.

La golejada ja era prou contundent, però hi va haver marge per a la justícia futbolística. Jonathan Soriano havia estat actiu durant tot el duel, movent-se, oferint-se, retallant i repartint assistències, actuant més com un jove prometedor que no pas com un suplent que s’empassa el tràngol de disputar el partit que ningú volia jugar al primer equip. Així, a tocar del final, el de Pont de Vilomara va tancar la maneta amb una rematada enganxada al pal quan les forces ja no oferien gaires alegries. Un càstig potser excessiu per al Santboià, però l’actitud que cal reclamar-li a l’Espanyol va trobar el premi del 5-1.