Basilea, abans i després
Futbol
El Barça torna per primera vegada a Basilea, punt i a part de la seva història. Allà, el conjunt blaugrana va guanyar la seva primera Recopa d'Europa en una memorable final contra el Fortuna de Dusseldorf per 4-3, a la pròrroga, però el llegat d'aquell 16 de maig del 1979 al Saint Jakob Stadium va anar més enllà del títol. Trenta mil aficionats havien acompanyat l'equip a Suïssa en el primer desplaçament massiu d'un club. Diversos protagonistes, tant a la gespa, com a la graderia i entre la premsa, rememoren el que es va viure fa quasi 30 anys i coincideixen que hi ha "un abans i un després" en la sociologia barcelonista.
"És el partit més especial que he jugat. És tan especial que no el canviaria ni per una victòria a la final de la Copa d'Europa de Sevilla [1986]. Hi havia un color i una calor singulars", explica Fracisco Lobo Carrasco, que aleshores feia pocs mesos que havia debutat al primer equip i amb prou feines tenia 20 anys, el més jove de tots els que van jugar la final. "Va ser un cop de taula a Europa, va ser com obrir una ampolla després d'algunes finals perdudes. El futbol ens ho devia. L'orgull de ser del Barcelona va augmentar i la gent t'ho transmetia", exposa el carismàtic exfutbolista, ara a tocar dels 50 anys.
Probablement, aquella explosió del culer va ajudar decisivament a l'augment de socis -es va superar la xifra de 80.000- i penyes -es van multiplicar per cinc-, a fer que es tirés endavant l'ampliació del Camp Nou -fins als 120.000 espectadors- o que naixés l'Sport, el primer diari esportiu desacomplexadament del Barça. "Basilea va significar el principi d'una nova manera d'expressar el barcelonisme", assenyala el periodista Miguel Rico, present al partit pel Noticiero Universal. "Mediàticament, es va començar a seguir més el dia a dia i a viatjar amb l'equip a fora. Esportivament, el Barça passava a ser el més important de llarg", afirma Rico, que va fer el viatge en cotxe , com molts altres aficionats. Marta Sardà, sòcia des dels 15 anys, n'era una, i recorda la sortida per la carretera: "Semblava que anéssim a conquerir qui sap què! Els ponts de l'autopista estaven plens de gent amb pancartes d'ànim". Vint-i-cinc trens i 236 autocars completaven la comitiva.
El tren i la reconstrucció
La marea blaugrana es va fer present a l'estadi suís ben d'hora. Tente Sánchez, autor de l'1-0 al minut 5, indica que dues hores abans del matx, encara vestits de carrer, el panorama ja era "impressionant", ple de banderes catalanes i blaugranes. "De pell de gallina", exclama. "Ens vam dir: «No podem fallar», ja no pel títol sinó per la gent que s'havia despalaçat", explica l'excarriler blaugrana. De fet, va ser el preàmbul del que els diria Quim Rifé els instants previs al matx: "Ja heu vist l'ambient. Estem obligats a guanyar". I així va ser, tot i que els jugadors subratllen el "patiment" durant els 120 minuts de partit. Rexach va fallar un penal amb 1-1 i va viure angoixat fins a refer-se amb el 3-2. Carrasco, el millor del partit, va servir el 4-2 a Krankl, que tenia la dona ingressada per un accident. A cada gol -segons diu la llegenda- passava el tren per sobre una de les graderies.
El postpartit va deixar una primera anècdota inesperada. El president del Madrid, Luis de Carlos, convidat a la final, va baixar als vestidors i va felicitar els jugadors del Barça. "Va ser una sorpresa. Fins i tot duia una insígnia barcelonista. Era un senyor", afirma Sánchez. La tornada es va convertir en una festa i, segons les cròniques de l'època, la rebuda a Barcelona va reunir més d'un milió de persones al carrer, sense precedents. A la plaça Sant Jaume es va cantar: "Neeskens sí!, Núñez no!", però la realitat és que Neeskens no renovaria i Núñez, malgrat amenaçar de dimitir, li quedaven encara 21 anys de president. Eren les seqüeles de la final de la Recopa amb més gols que mai es disputaria, en un estadi que el 2000 seria enderrocat i reconstruït per a l'Eurocopa 2004 i que serà on demà saltarà el Barça de Pep Guardiola.
