Laporta fins al 2010 entre tsunamis culers

Diumenge 6 d’abril. El Barça acaba d’empatar a zero contra el Getafe. La Lliga se n’ha anat en orris. És la segona consecutiva que se li regala al Madrid. L’espectacle futbolístic és cada vegada més trist. A sobre molts barcelonistes han vist, al Telenotícies migdia, la pitjor versió del president Laporta arengant els penyistes a l’Hospitalet. Les seves frases més contundents no triguen ni tres hores a saltar del TN al YouTube (“Que no estamos tan mal, hombre”, “Al loro, que me los están embaucando”).

Mitja hora abans del partit del Getafe, en Puyal fa un sermó prou rodó sobre aquell Laporta que ha perdut el control i la mesura. Quan l’àrbitre xiula el final, bona part dels socis que són a l’estadi es giren cap a la llotja i li dediquen una mocadorada massiva i crits de “Barça sí, Laporta no”. L’endemà, un directiu d’aleshores em diu per telèfon: “En Jan, ni amb cent mocadorades com aquesta, no dimitirà”. És veritat. A la darrera jornada, tot i que el Camp Nou registra la pitjor entrada en partit de Lliga en moltes dècades, la mocadorada encara és més sonada. El Barça ha perdut a l’últim minut 2 a 3 contra el Mallorca, un partit que guanyava còmodament. El Vila-real queda 10 punts per davant d’un Barça que es condemna a jugar la prèvia de la Lliga de Campions i que ni tan sols pot acomiadar Rijkaard amb la dignitat que es mereix. Pocs dies més tard, a l’entrevista de TV3, Laporta diu que “les mocadorades són una manifestació espontània” que respecta i que les entén. Ha superat el primer tsunami.

De seguida, però, arriba el segon. De fet, aquella nit en què el president buscava forces per no ensorrar-se, Xavier Torres ja li pregunta pel procés de vot de censura que ha endegat el soci Oriol Giralt. El president ja diu que no pensa dimitir en cas que s’aconsegueixin les signatures necessàries perquè hagi de sotmetre’s a la moció. La coherència del “No tinc cap intenció de dimitir” serà, a partir d’aquell moment, el ritornello de Laporta en tots els esdeveniments, cada vegada més durs, que vindran després. La junta, però, quan Giralt comença a recollir signatures continua aliena a la sensació de malestar del soci. En cap cas creuen que hi haurà més de 5.000 socis disposats a signar. A l’hora de la veritat, n’hi ha gairebé el doble.

El tsunami de censura
El 6 de juliol, per tant, arriba el tercer tsunami amb les 40.000 paperetes dins de les urnes. Ni en el pitjor del escenaris Laporta, ni cap dels seus companys de junta, podien pensar en un càstig tan sever. Ni la teoria de la conspiració rosellista, tan repetida des del club, ni les llàgrimes del Majestic amb mossèn Ballarín no han estovat la majoria de socis. La junta supera la moció, sí, però els 24.000 vots en contra són una clatellada de molt mal pair. A partir d’aquí s’obre la caixa dels trons. La primera nit, com era lògic que fos, tota la junta fa pinya. A partir de l’endemà al matí, però, les coses canvien. Tot passa als estudis de RAC 1 i de RAC 105, a cinquanta metres del despatx d’advocat de Laporta. Al despertador musical del Vador Llador, Laporta compleix amb la promesa feta divendres, també per antena, al seu locutor de capçalera: “Si diumenge superem la moció, dilluns tornaré al Freakandó matiner”.

Tal dit, tal fet. Mentrestant, a RAC 1, Jordi Basté entrevista el vicepresident Ferran Soriano, que és altament enigmàtic quan, en més d’una ocasió, diu que en la reunió de la junta (prevista inicialment per l’endemà) “pot passar de tot”. L’únic que descarta és que es convoquin eleccions immediatament. Ja cap al final de l’entrevista, Soriano pot sentir que Laporta ha parlat per antena de “dolça derrota”. Soriano es posa les mans al cap i s’adona que el president no ha entès res de res del vot dels socis.

La relació entre Laporta i Soriano en l’últim any ja s’havia anat deteriorant. La redistribució de funcions dins de la junta no havia agradat gaire a Soriano, que només entenia, com a postura intel·ligent, el fet que el seu soci Marc Ingla fos nomenat vicepresident esportiu. Amb tot, a l’hora de buscar el substitut ideal per a Rikjaard van tornar a tenir criteris diferents. Ingla i Soriano apostaven per Mourinho com a entrenador ideal. Per això se’l va anar a veure a Portugal, es va intercanviar informació i, fins i tot, al cos de massatgistes i fisioterapeutes del primer equip del Barça se’ls va arribar a comentar que estiguessin tranquils que Mourinho comptava amb tots ells.

Al final, però, l’opció de Laporta va ser nomenar Guardiola i assegurar, en la seva presentació, que “si tornés a néixer voldria ser en Pep”. De mica en mica, doncs, i per discrepàncies amb la manera de fer del president, durant molts mesos Soriano es va fer fonedís. Si més no, mediàticament. També a Laporta, però, li va anar pujant la mosca al nas d’anar llegint, aquí i allà, que Soriano es preparava per a la seva successió. De cop i volta, va tenir la sensació que tenia pressa per apartar-lo i quedar ja en primer pla. De fet, en la darrera reunió de junta abans de la moció ja es va tocar el tema delicat: en cas que la moció no prosperés però sortís un resultat que debilités la junta, s’estudiaria la possibilitat que Laporta quedés com a president institucional i protocol·lari, amb un vicepresident executiu fort que agafés les regnes del club. Aquest seria Soriano.
L’inesperat resultat de la moció ho capgira tot, la junta es divideix i a partir d’aquí comença el quart gran tsunami. Dimarts a la nit, mentre sopen al despatx de passeig de Gràcia del directiu Joan Boix, la junta escenifica l’escissió i clarifiquen postures. Hi ha fins a nou directius que li plantegen al president que el millor per al Barça seria que plegués. A partir d’aquest moment, quan més enfonsat podria estar, ressorgeix el Laporta més vigorós i els respon que no pensa anar-se’n. I ho fa amb quatre arguments que són plenament coherents amb tot allò que fins llavors ha dit i ha fet.

Els diu, primer, que si els estatuts serveixen per colar tota una setmana com un any sencer de mandat, també són útils quan diuen que la moció de censura no guanya si no supera el 66%. Segon, els recorda que ell ha comès errors i que ja els en ha demanat disculpes, però que les decisions que ha pres la junta són consensuades i, per tant, no entén per què volen que només se sacrifiqui ell. Tercer, que ell es nega a sortir del Barça per la porta del darrere. I quart, que vol netejar la seva imatge i està convençut que si aguanta fins al 2010 sabrà tornar-se a posar la massa social a la butxaca.

El sopar acaba sense cap decisió ferma i queden emplaçats per a la junta decisiva de dijous al migdia. Les posicions, d’entrada, no han variat gens respecte al sopar de Can Boix. Vicens, Soriano, Ingla, Murtra, Cambra, Vives-Fierro, Rovira i Vilaseca consideren que, diguin el que diguin els estatuts del club, un 60,7% de vots en contra no els legitimen per continuar i, d’un en un, amb més emoció o més fredor segons l’estil, van explicitant el motiu de la seva renúncia al càrrec.

Amb la sortida de la sala dels vuit dimitits, Laporta es queda dins amb els fidels. Els amics d’en Jan. Els de la seva època escolar (Godall i Yuste), els íntims de l’Elefant Blau (Perrín i Borràs) o les relacions de Sant Cugat (Franquesa). També es queda Jaume Ferrer. Alguns dels dimitits consideren que les seves dissimulades ànsies presidencials el fan romandre a la junta, esperant la seva oportunitat un cop s’ha desempallegat de l’aspirant Soriano.

La brisa dels compromissaris
Tant se val que Laporta consideri “colpistes” els directius sortints. A la roda de premsa posterior, tant ell com Albert Vicens exhibeixen una correcció que els socis agraeixen. És aleshores quan Laporta anuncia que, al mes de setembre, posarà el seu càrrec a disposició de l’assemblea de compromissaris. Decidirà el mateix òrgan que va criticar mentre era oposició i que va prometre que canviaria en campanya electoral, tot i que durant cinc anys no ha fet res per fer-la més activa i representativa.

Laporta té la convicció que el que no han aconseguit els tsunamis de les mocadorades, signatures, vots en contra i dimissions massives dels directius de més pes, tampoc no ho aconseguiran els compromissaris. Si ha superat tants tràngols, l’assemblea serà una tarda de brisa suportable camí d’esgotar el mandat i arribar fins al 2010. Pel camí, Laporta ja ha identificat els enemics contra els quals pensa que viurà molt millor. Menystenir Rosell, atacar Núñez i blindar el Barça contra els directors de diari seran tres dels nous objectius dels millors anys d’una vida que ja ningú no enveja.