Espanyol 2 - Atlètic de Madrid 3

L’Espanyol que va obrir el 2008 amb un recital de joc i somnis de Champions el va tancar ahir amb la 23a derrota en 36 partits. La millor notícia, que l’any s’acaba i passa a formar part dels annals negres de la història del club. El 2-3 final premia la contundència de l’Atlètic a partir de l’empat, quan en lloc de buscar els tres punts, l’onze local s’acontentava amb un. El golàs de Sergio Sánchez va servir de ben poc i els resultats dictaminaran avui si es viu el Nadal en zona de descens.

L’estrena de Mané no va comportar la primera victòria. L’Atlètic va demostrar per què es mou en la zona alta. Té una davantera terrorífica: Agüero va fer seure Pareja i Maxi va fer avançar els madrilenys ja al minut 6, cop dur per a un equip que intenta reaccionar. Però ho va fer. L’onze blanc-i-blau va mostrar una interessant pressió avançada que li va permetre dominar el joc amb claredat i disposar de diverses ocasions de gol. I es va veure la diferència, perquè Callejón mostra detalls molt interessants i mereix continuïtat, però està tan renyit amb el gol com Luis García.
L’Espanyol va oferir més bona imatge, però no soluciona les errades que l’han dut on és. Li costa veure porta i ofereix badades difícils d’entendre en una defensa que varia cada setmana, sense deixar els regals. Als 19 segons de la represa el Kün va poder sentenciar, però va deixar marge per a l’esperança. La insistència local va tenir premi al 58 en una passada amb l’exterior plena de qualitat de Pareja que Sergio Sánchez va recompensar amb un bon control i un xut a l’escaire en l’1-1.

Malastrugança local
L’empat va reactivar l’Atlètic i va fer aparèixer la cara poruga de l’Espanyol, que va endarrerir les línies i va donar senyals massa evidents que un punt ja era prou botí. Els matalassers van passar a dominar i només la poca punteria d’Agüero va allargar l’agonia. A 10 minuts del final, Sinama va ser més contundent que Pareja en una pilota sense perill aparent i la passada va deixar Agüero sol en una badada difícil d’entendre a Primera i de digerir pels escassos 11.000 valents que van desafiar el fred del Lluís Companys. Després de diversos rebots, el Kun va col·locar la pilota entre Kameni i el pal en una demostració de fe equivalent a la malastrugança que persegueix els blanc-i-blaus.

L’1-2 era un càstig excessiu, si bé comportava l’evident lliçó que estar amb l’aigua al coll no és excusa per conformar-se, sinó sinònim de càstig imminent quan s’està en dinàmica negativa. I més si el rival viu el quinzè partit seguit sense caure. Maxi va recrear-se en el tercer i la rèplica de Valdo va ser simple anècdota. La realitat és que la millora de l’Espanyol no va acompanyada dels resultats. Els símptomes positius serveixen de poc quan la derrota apareix al final. Un Nadal ben trist, però per fi s’acaba el 2008.