El Camp Nou es queda petit per rematar de manera vibrant una fita de llegenda

Els llums es van apagar. Els flaixos es van començar a disparar sense parar i el Camp Nou, ple a rebentar, brillant, convertit en una festassa, va visualitzar els gols culminants de la temporada. El de Touré Yaya, el d’Iniesta, el d’Eto’o, el de Messi, el de tants... Els jugadors, que ja havien donat una volta d’honor, esperaven al túnel de vestidors i un a un, reflectits el seu nom i el seu número a la gespa, cridats per la veu de Manel Vic, van anar sortint, apareixent, davant l’apoteosi col·lectiva. Messi, com un rei, va fer el signe de la victòria, Piqué va repartir petons, Valdés i Iniesta van entrar amb la Lliga, Xavi i Puyol amb la Copa del Rei i Guardiola i Vilanova amb la Champions.

Sí, la Champions ja era a casa, al Camp Nou, i avui ja serà al Museu, com fa 17 anys per primer cop, quan Guardiola va cridar el “ja la tenim aquí”. I, ahir, “permeteu-me aquesta llicència... Ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí!”, va llançar en un remake dels seus, després d’haver agraït la feina de tot el seu equip i aplaudit el suport de la gent blaugrana. Xavi va mostrar “l’orgull de ser culer i català”, Puyol va optar per un “somni fet realitat”, Valdés va cridar “visca Catalunya” molt fort, l’afició va agafar el “Touré, Touré” quasi com a crit de guerra, abans que Messi, ronc, assaborint el regnat que arriba, assegurés que ho tornaran a guanyar tot. “Monsieur” Henry, com el va presentar Eto’o, va dir que “ara sí que sóc culer”, el seriós Abidal va fer broma i Piqué, la veu cantant, va recordar que cap equip espanyol té el triplet.

La perfecció
Era la cloenda a un dia inoblidable, rematada amb focs d’artifici i el Viva la vida, la cançó que retrata un equip que enamora. Només així s’entén que el Camp Nou s’omplís com no ho havia fet després de Londres 92 ni de París 2006, quan van aplegar unes 60.000 persones. El primer cop sempre és especial, el segon era una mena de resurrecció, però Roma 2009 és la culminació d’un any difícilment repetible i d’un estil amb segell propi. Així ho va percebre l’afició culer. La perfecció existeix, escrivia ahir un veterà, madridista i llegit periodista de Madrid, referint-se al Barça, i davant l’excel·lència total la resposta va ser d’escàndol. No era un Barça-Madrid, era la rebuda a un conjunt que ja és mític en la història blaugrana.

Actuacions
Tot i el retard per la rua, l’aperitiu a l’arribada dels herois no va decaure durant més de dues hores. Enmig d’un ambient jove i festiu, d’onades humanes a la graderia, de banderes al vent, milers de samarretes i desenes de càntics, van tocar Teràpia de Shock, Miquel Abras, Gossos, Pep Poblet -que diuen que és de l’Espanyol-, Roser i Lax’n’Busto. Tots hi van deixar el seu “Visca el Barça!” i “Visca Catalunya!”, mentre la rua, a poc a poc, anava enfilant cap al Camp Nou. L’expectació creixia a l’estadi, cada cop més ple, ja amb gent poblant la tercera graderia. I de sobte, algú primer, alguns després, molts, tots, van cridar “boti, boti, boti, madridista el qui no boti” i el cinquantenari camp del Barça, literalment, va semblar que es movia.

Flanquejat per tres vents amb la inscripció Copa, Lliga i Champions, de blau i grana, l’speaker va recitar un a un tots els jugadors de la plantilla i la bogeria es va disparar. Quan va anomenar Messi, la gent va fer el senyal de veneració, amb Piqué van cridar “Piquenbauer!”, amb Iniesta, Xavi i Puyol van desbordar entusiasme i van acabar amb un “Guardiooola!, Guardiooola!”.

Eufòria a tope
La gent se’ls sent seus, els jugadors, potser perquè la meitat són del planter, potser perquè fins a set futbolistes criats a la Masia van ser titulars a Roma, potser perquè la majoria dels actuals estrangers són rendibles.

L’eufòria no frenava, ja no quedaven seients, passava mitja hora de l’hora prevista i els aficionats s’ho estaven passant bomba. I n’hi havia fora, molts, moltíssims, que ja no van poder entrar. Sí, el Camp Nou s’havia quedat petit. I seguia cridant com mai, ara recordant Wembley i Koeman, ara París i Belletti.

Entrada triomfal
Estava a punt de començar la traca final al Camp Nou. I l’entrada triomfal es va produir exactament a les 22.31 hores, amb Xavi i Victor Valdés agafant les orelles de la Champions. Era l’explosió.

La plantilla va fer una primera volta d’honor, li van cantar el “ziga-zaga” a Guardiola, que ho va tornar amb aplaudiments i el “campions!, campions!” es va escampar. També el “Madrid, cabró...”, “l’o-e-e, o-a-a...”, l’èxtasi culer i els jugadors van retirar-se un moment al vestidor. Feia 24 hores que eren els millors d’Europa, la nit havia estat llarga i acumulaven cansament, però la joia del triomf, la satisfacció per haver alegrat tanta gent esborrava qualsevol signe de fatiga. Ja tenien el triplet i eren tricampions. Què es pot demanar més? I els llum es van apagar.