El Madrid firma l’acta de defunció

La crua realitat s’ha apoderat del Reial Madrid. Després que el Barça li fes un estrip històric al Bernabéu, Juande Ramos va tractar d’apel·lar a l’orgull per intentar endarrerir l’alirón del Barça. Però el títol el podrà celebrar tot el barcelonisme avui mateix, després de la clara derrota blanca a Mestalla (3-0). Pocs creien en la resurrecció d’un cadàver. La defunció la va certificar el València, però l’acta la va firmar el mateix Madrid. Era un projecte prostituït a nivell esportiu per la corrupció dels dirigents madridistes.

Amb la derrota d’ahir, el Madrid no només no ha pogut obligar el Barça a desgastar-se com a mínim un partit més de Lliga en l’intent de frenar l’imparable camí blaugrana cap al triplet. Als blancs els quedava l’opció d’un premi menor com era igualar i fins i tot superar la ratxa consecutiva de victòries a domicili que el Barça ha aconseguit aquest mateix any. Però des del primer minut de partit es va intuir que fracassaria també en aquest intent.

Inoperància ofensiva
Els blancs, amb les importants absències de Lass Diarra i Pepe, es van veure desbordats per la velocitat dels seus atacants i Casillas va haver d’intervenir en diverses accions per evitar que el daltabaix fos pitjor, però a la mitja hora una bona combinació entre Villa i Mata va tenir el premi a la major insistència d’un València que, sense fer un partit brillant, va merèixer amb escreix la victòria sobre el seu rival. I curiós va ser el gol, tenint en compte que va ser un exjugador del planter del Madrid, ara que tant es discuteix el model de futbol blanc, qui propiciés l’avantatge per al conjunt local.
No va haver d’esperar gaire l’equip valencianista per incrementar aquest avantatge, ja que tres minuts després un xut sec de Silva, que va arribar a tocar Casillas, deixava el partit pràcticament liquidat. Una dada: durant els primers 45 minuts, cap remat blanc entre pals.

A la represa l’equip de Juande va tractar de rememorar alguns dels seus moments estel·lars de la temporada, a força d’embranzida i tenacitat, però va ser el València el que va seguir disposant de les millors ocasions. Villa, que en la primera part ja va fregar el gol, va seguir insistint potser per deixar clar que el set de la selecció espanyola és seu, però va ser Baraja qui aconseguiria ficar la tercera marxa al seu equip amb un xut des de fora de l’àrea. I encara gràcies, perquè el 3-0 va ser curt.

La mirada d’Iker
La mirada perduda d’Iker calcava el sentiment del madridisme, una impotència que reflectia l’estadística. Robben, a tocar del final, va fer l’única rematada dels blancs entre pals, aturada sense problemes per César.

Mestalla era una festa, entre crits d’olés i gaudint d’una nova venjança per aquell afront ja llunyà però no oblidat que va suposar la marxa de Mijatovic al Madrid. Però el més important, el seu equip es manté en aquesta quarta posició que li dóna accés a la Lliga de Campions, una font d’ingressos a tenir molt en compte per la seva precària situació econòmica.