El Barça atura el cop
Lliga de Campions
Clica aquí per seguir la retransmissió del partit
El Barça va semblar ahir donar la raó als que dubtaven i va obrir alguna incertesa en les seves constants vitals, però va marxar amb un bon resultat del Gerland de Lió. Al cap i a la fi, a partir de vuitens, la Lliga de Campions no espera golejades i sí classificacions sòlides i ajustades, per exemple amb empats a fora amb gols com el d’ahir (1-1). A l’espera de la tornada al Camp Nou, la qüestió circumstancial la va superar, en l’estructural va enviar un senyal d’avís. El Barça ja no va sobrat. Ahir només va poder aturar el cop.
Preparat a consciència, el Lió va sortir especialment agressiu, amb tres entrades de targeta –l’àrbitre no en va ensenyar cap– en els primers cinc minuts. El Barça responia circulant ràpid i millor, però aquestes sensacions inicials se’n van anar pel pedregar amb l’1-0 de Juninho. El brasiler va transformar una falta lateral, lleugerament oberta, per sobre de Valdés, estàtic, sorprès. La paràbola de la pilota, de dalt a baix, gairebé recta, mig folha seca, va deixar malparat el porter català, que per segon partit consecutiu va cantar.
Aleshores el Barcelona va viure la pitjor mitja hora de la temporada, tenallat potser pels nervis i sense cap precisió. Benzema va fregar el segon en dues ocasions –una al pal– enmig de la crisi visitant. El davanter queia a la banda, rebia d’esquenes i, lluny de sentir-se travat, muntava l’atac, mentre el Barça reculava a deshora, fins i tot mal posicionat, deixant molts espais entre línies.
L’Olympique se sentia fort i tenia la tàctica apamada: pressió si el Barça treia de porteria, defensa de deu homes a partir de l’àrea si el Barça controlava al migcamp. Interrupcions amb falta, quan calguessin. L’acordió francès –que ja havien utilitzat els rivals que més mal han fet als blaugranes– anava acompanyat per un ritme alt en recuperar la pilota, tocant i desdoblant els laterals, amb un migcamp amb arribada. Keita –el del Lió– també va estar a punt de marcar i Valdés va rescabalar-se una mica endevinant una centrada de la mort. El Barça estava patint.
En aquells moments de gran fragilitat, Márquez i Touré es van erigir en dos homes fonamentals, actuant sense xarxa, tapant com podien el mal dia de Busquets, el descarrilament de Puyol al lateral esquerre i la falta de pressió a la davantera. Masses coses grinyolaven. Tampoc Xavi va comandar fins que la intensitat local va disminuir. Era quasi el minut 40 i el Barça només havia generat una oportunitat: Eto’o, el més lluitador davant, va rematar amb la punta de la puntera al pal.
La millora barcelonista es va fer evident a la represa, amb Xavi distribuint i Busquets mostrant toc i protecció de pilota, recuperant la distància adequada amb la defensa i l’atac. El Barça començava a entrar a l’àrea local, tot i que més per empenta que per profunditat. I així va ser com va arribar l’empat, en un córner que Márquez va pentinar enrere i Henry, desaparegut, va rematar al segon pal. Gol d’estratègia, marca de la casa, conegut des de l’era Rijkaard. Quedaven 30 minuts i va semblar que tothom ho donava per bo. També Messi, apagat durant tota la nit.
