Canvi d’hegemonia

Aquesta vegada no el va deixar escapar. Rafa Nadal ja té al seu palmarès el títol que probablement més il·lusió li fa a hores d’ara, el de Wimbledon. Un guardó aconseguit, a més, amb un plus d’heroïcitat. Per la manera com ho va aconseguir, en una maratoniana i èpica final, i pel rival que va tenir al davant, un Roger Federer que una vegada més va demostrar la seva talla de campioníssim en ressuscitar quan tothom el donava per mort.

El partit que ahir es va presenciar a l’All England Club és dels que fan afició. Tot un monument al tenis i prop de cinc hores de lluita titànica, que van ser gairebé set a l’espera del desenllaç tenint en compte les dues interrupcions per la pluja, que van posar a prova la resistència dels dos gladiadors que hi havia a la pista i també el cor de molts aficionats. Un marcador molt ajustat –6-4, 6-4, 6-7 (5), 6-7 (8) i 9-7– i una victòria que sembla anunciar un canvi imminent pel que fa a l’hegemonia del tenis mundial.
Des que Björn Borg ho aconseguís el 1980, cap jugador havia guanyat en la mateixa temporada els dos Grand Slams europeus, Roland Garros i Wimbledon. Vint-i-vuit anys després, Nadal s’ha proposat demostrar que ser el millor del món no suposa necessàriament ocupar el primer lloc del rànquing. El manacorí es disputa la supremacia amb Federer i els fets són contundents. A París el va escombrar a la final, fins al punt que tan sols li va deixar guanyar quatre jocs, i ahir, jugant en terreny contrari, sobre la gespa de Londres, va donar un cop d’autoritat en la cursa per destronar el suís.

La talaia en què Federer ha estat instal·lat durant cinc anys comença a trontollar. La victòria d’ahir de Nadal s’ha de valorar com cal. Sobretot perquè des de la derrota contra el croat Mario Ancic en primera ronda de Wimbledon de fa sis anys, el tenista de Basilea no havia tornat a perdre sobre herba. Una espectacular ratxa de 65 triomfs  consecutius que ha quedat feta miques just quan s’anuncia un canvi de cicle.

Nadal i Federer alimenten mútuament la seva llegenda amb duels com el d’ahir. Si no existís un d’ells s’hauria d’inventar pel bé del tenis. Són ja sis grans finals consecutives que han protagonitzat, totes les de Roland Garros i Wimbledon dels últims tres anys, i per tant història viva.

El pentacampió de Wimbledon no podrà superar  de moment el rècord que comparteix amb Borg, perquè en el seu camí s’ha creuat la que s’està convertint en la seva bèstia negra. La fe, el seu esperit de supervivència i l’excel·lent repertori de cops que adorna el joc de Federer van impedir a Nadal tancar abans un partit d’infart. El balear es va col·locar amb dos sets a zero a favor i va desaprofitar dues pilotes de partit en el tie-break de la quarta mànega, però estava escrit que el seu primer títol londinenc havia d’estar revestit d’èpica.

Federer va sobreviure gràcies sobretot al seu servei –va fer 25 aces per sis del seu rival– i a la seva agressivitat a la xarxa en els moments complicats. Això sí, tan sols va ser capaç d’aconseguir un break i va perdre una gran ocasió de guanyar el segon set, que va arribar a dominar per 3-0 i 4-1. Va ser precisament en aquest moment quan Nadal, després d’encadenar cinc jocs seguits, es va adonar que podia destronar el rei de Wimbledon.

El manacorí, de tota manera, no va aprofitar un 0-40 en el setè joc del tercer parcial que hauria pogut sentenciar i en el quart va disposar d’un 0-30 amb 5-5 i d’un 5-2 en el tie-break, a més amb servei a favor, però se li va encongir el braç. Probablement va ser la por a guanyar, que en canvi no el va afectar quan en el 15è joc del cinquè set va trencar el servei de Federer per demostrar que també és el rei a l’herba.